OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

tel·luri

telurio (es), tellurium (en)
substantiu masculím
Química
telurio (es), tellurium (en)
química inorgànica quím inorg
Element químic, de nombre atòmic 52 i símbol Te, pertanyent al grup VIA de la taula periòdica.

Fou descobert l’any 1789 per F.J.Mulber von Reichenstein, i el nom li fou donat l’any 1798 per M.H.Klaproth. El tel·luri natural és constituït per una mescla de vuit isòtops, un dels quals (1 2 7Te) és radioactiu, amb una vida mitjana d’1,2X101 3 anys, amb masses que van de 120 a 130, i que determinen un pes atòmic de 127,60. En són també coneguts 21 radioisòtops artificials. Tot i ésser un element rar (constitueix un 10- 6% del pes de l’escorça terrestre), és àmpliament distribuït a la natura. Ocorre rarament natiu, i els seus minerals més importants són tel·luriurs. També ocorre, en forma dispersa, associat amb els sulfurs i hom el recupera comercialment dels fangs anòdics del refinatge electrolític del coure mitjançant lixiviació càustica i neutralització, purificació del diòxid de tel·luri així format i posterior reducció d’aquest. El tel·luri elemental cristal·litza en el sistema hexagonal, i és de color blanc d’argent amb llustre i característiques metàl·lics. Té una densitat de 6,24 g/cm3 i una duresa de 2,3 en l’escala de Mohs; es fon a 450°C i bull a 990°C. Presenta, anàlogament al seleni, fotoconducció i es comporta com un semiconductor intrínsec de tipus p. Des del punt de vista químic, és un element reactiu. Es combina directament amb la majoria d’altres elements i es dissol en els àcids oxidants i els àlcalis concentrats. Forma tres sèries de composts, en els quals actua amb les valències 2 (tel·luriurs, sulfur, òxid i halogenurs), 4 (diòxid de tel·luri, tel·lurits i halogenurs) i 6 (triòxid de tel·luri, àcid tel·lúric, tel·lurats i halogenurs). Forma aliatges amb nombrosos metalls i, anàlogament al que passa amb el sofre i el seleni, existeix tota una química orgànica del tel·luri, en la qual aquest substitueix l’oxigen en els seus grups funcionals característics. Té aplicació sobretot en metal·lúrgia, puix que forneix a l’acer, el ferro, el coure, el plom i l’estany excel·lents propietats mecàniques. És també emprat en la vulcanització del cautxú i en les indústries del vidre i en electrònica. És molt tòxic igual que els seus composts.

Col·laboració: 
MPB / AMeP

Llegir més...