tija

Té elements conductors i generalment és cilindrocònica i de simetria radial. Deriva del caulicle de l’embrió, i continua creixent a causa de l’activitat de l’àpex vegetatiu. Des del primer moment presenta geotropisme negatiu i fototropisme positiu. Les branques són tiges de segon ordre, i es formen a partir de les gemmes axil·lars. Hi ha diversos tipus de ramificació. Els punts d’inserció de les fulles són els nusos, i la zona caulinar compresa entre dos nusos consecutius és un entrenús. De jove la tija presenta una estructura primària, la qual de fora a dins comprèn l’epidermis, l’escorça (amb col·lènquima cortical i parènquima cortical) i el cilindre central (constituït per la medul·la i els radis medul·lars, de parènquima medul·lar, i pels feixos liberollenyosos).

Les tiges de més d’un any presenten una estructura secundària, amb creixement en gruix per l’acció dels meristemes secundaris. El càmbium origina internament lleny i externament líber. El fel·logen produeix súber cap a fora i fel·loderma cap a dins, i aquests dos teixits constitueixen el periderma, que substitueix l’epidermis. Algunes tiges són transformades en espines, en circells o en òrgans assimiladors (cladodis i fil·locladis). També hi ha tiges subterrànies, com els bulbs, els rizomes i els tubercles.