OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

tirania

tiranía (es), tyranny (en)
substantiu femeníf
Història    Política
tiranía (es), tyranny (en)
història hist i ciències polítiques polít
Poder d’una sola persona exercit d’una manera opressiva.

En l’evolució social i política de la Grècia antiga representa un estadi de transició entre el domini de la noblesa ((aristocràcia)) i l’estat popular ((democràcia)). El fenomen de la tirania es produí d’una manera generalitzada a totes les ciutats gregues, a excepció d’Argos i Esparta, a la darreria del s. VII aC i durant el s. VI aC, i a Sicília una mica més tard (s. V aC). Això indica que les causes de la seva aparició foren arreu les mateixes. Cal veure'n l’origen fortament vinculat als grans canvis socials i econòmics que es produïren en aquestes èpoques. La pèrdua de poder de l’aristocràcia terratinent enfront d’una nova classe enriquida per la indústria i el comerç, la depauperació dels petits propietaris, carregats de deutes, i la presència de nombrosos refugiats provinents de la Jònia afavoriren el fet que algun noble, amb el suport de les classes més desheretades i protegit per una força militar no pas important, però eficaç i fidel, intentés de reunir a les seves mans tots els poders efectius. Per a contrarestar aquest fet, els tirans tingueren cura de conservar les formes exteriors d’elecció dels càrrecs i s’esforçaren a conduir una política econòmica favorable al poble. Protegiren els camperols, disminuïren els imposts per tal d’afavorir els més pobres i arribaren a cancel·lar els deutes. Alhora dugueren a terme una intensa tasca cultural: instituïren festes religioses i certàmens literaris i impulsaren la construcció de monuments públics. L’èxit de la tirania depenia en gran manera de les qualitats personals del tirà, i per això enlloc no aconseguí de mantenir-se més enllà de dues generacions, malgrat que els tirans practicaven una política d’aliances mútues per enfortir llur poder. Algunes de les tiranies de l’antiguitat foren famoses: la de Periandre a Corint, de Clístenes a Sició, de Teàgenes a Mègara, de Pisístrat a Atenes, i de Teró, Hieró i Dionís a Sicília; llur desaparició a vegades tornà a deixar pas a l’aristocràcia, o bé, com en el cas d’Atenes, a la democràcia, i així fou el poble l’hereu definitiu dels beneficis introduïts pels usurpadors. Al llarg de la història política, Aristòtil la definí com a “degeneració de la monarquia”, en tant que el qui governava anteposava els seus interessos als de la comunitat. El cristianisme la considerà com una clara violació de la llei natural derivada del voler diví. Amb tot, durant el primer període de l’edat mitjana, en afermar-se les concepcions jurídiques dels pobles bàrbars, fou considerat tirà el qui, al seu arbitri i deliberadament, violava les normes tradicionals que regien les nacions. D’aquí el problema, tan llargament debatut des de l’edat mitjana, sobre la legitimitat de la rebel·lió i fins del tiranicidi, atès que el tirà, com a usurpador, era il*legítim, en oposició a la legitimitat de la monarquia.

Llegir més...