Com a càstig fou aplicada sovint pels tribunals en èpoques passades; podia consistir en la flagel·lació, posar l’acusat a la picota o amb argolles, tallar la mà als lladres (especialment als països islàmics), etc. També servia per a augmentar els sofriments dels condemnats a mort: crucifixió, esquarterament, foguera, lapidació, empalament, etc. Com a mitjà per obtenir informació o la declaració de l’acusat fou molt usual a l’edat mitjana. La inquisició en solia usar de tres menes: els cordills —que consistia a lligar l’acusat i anar estrenyent les lligadures—, la garrutxa —que consistia a penjar l’acusat amb una corda, alçar-lo amb una politja i deixar-lo caure de cop, però sense que toqués a terra— i la toca —que consistia a fer empassar a l’acusat grans quantitats d’aigua a través d’una gasa fina—. La Il·lustració reaccionà contra aquestes pràctiques judicials, sobretot a partir de l’obra de Beccaria Dei delitti e delle pene (1764), i hom anà abolint-les a la majoria d’estats europeus al final del s XVIII. A l’Estat espanyol fou abolida per les Corts de Cadis (1812), abolició ratificada per Ferran VII (1814). Tanmateix, malgrat les prohibicions legals, la tortura ha estat molt utilitzada pels règims totalitaris i policíacs, com ara el nazisme, l’estalinisme, els feixismes i les dictadures militars, amb utilització de l’electricitat, mètodes psicològics i tècniques molt elaborades per tal de no deixar senyals. Considerada com un ultratge a la dignitat de la persona humana, la tortura ha estat condemnada per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), però la seva pervivència ha obligat a noves condemnes per part de les Nacions Unides, com la declaració sobre la protecció de totes les persones contra la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants (1975) i la convenció sobre el mateix tema adoptada el 1984.
f
Història
Política
Dret penal