Bé que, a la Poètica, Aristòtil la descriu com una “representació imitadora d’una acció seriosa, concreta, d’una certa grandesa, representada, i no narrada, per actors, amb un llenguatge elegant, emprant un estil diferent per a cadascuna de les parts i que, per mitjà de la compassió i de l’horror, provoca el desencadenament alliberador d’uns tals efectes”, resulta difícil de descriure què és una tragèdia. Així, des de Goethe, que la definí com un conflicte sense solució (“tot el tràgic es basa en un contrast que no permet cap sortida; al mateix instant en què apareix o sembla haver-hi una possibilitat de sortida, el tràgic desapareix”), hom arriba a l’intent d’U.von Wilamowitz d’explicar-la seguint un mètode de descripció purament extern (“una peça completa de la llegenda heroica, elaborada en un estil elevat per a la representació per mitjà d’un cor de ciutadans atenesos i dos o tres actors i destinada a ésser inserida dins el culte oficial al santuari de Dionís”). Al costat d’aquest problema, cal assenyalar-ne l’estructura i l’evolució dels elements que la integren. Així, en tota tragèdia grega, hom distingeix el pròleg (part completa que precedeix l’entrada del cor), el pàrodos (cant d’entrada del cor), l'èxodos (simètric al pàrodos, breu cant de tipus formulari amb què el cor es retira), els episodis o parts completes de la tragèdia que van entre dos cants corals complets, i els estàsims. De fet, doncs, les tragèdies gregues, que no sempre es representaren d’una manera aïllada, sinó que hom les estructurà en trilogies acompanyades d’un drama satíric, són en llur integritat un espectacle de recitació, cant, música i dansa. Sobre el seu origen, cal dir que no hi ha un acord general. Ja des de l’antiguitat, τραγ169sb;δία, paraula d’etimologia incerta, presentà greus problemes a l’hora d’establir-ne el veritable sentit: sembla que la fusió dels dos mots que la constitueixen (τράγος, ‘boc’, i 170sb;δέ, ‘cant’) vulguin fer referència als actors que devien emprar màscares de boc. La qüestió central és determinada per la discussió de les doctrines aristotèliques de la formació de la tragèdia. Els mètodes etnològics i folklòrics moderns han obert nous camins que posen en relació els orígens del teatre tràgic amb el culte als morts o als herois, veuen la gènesi del conflicte tràgic en la fusió de la cultura minoica amb les aportacions dels pobles indoeuropeus, o bé pretenen que l’arrel del conflicte tràgic està en la tensió que es produí a Atenes entre elements aristocràtics i democràtics. Hom ha assenyalat que, en la història cultural de l’Àtica, drama i democràcia apareixen estretament vinculats i que, en desaparèixer la democràcia a mitjan segle IV aC, desapareix també la tragèdia. Aquesta fóra, en darrer terme, la forma artística en què cristal·litzà l’harmonia politicoreligiosa entre l’aristocràcia i el poble. I, així, fou probablement durant la tirania de Pisístrat que es produïren a Atenes les innovacions transcendentals que van unides al nom de Tespis. Sembla força versemblant que vers el 534 aC es produí la primera representació oficial d’una tragèdia, després d’un certamen en el qual Tespis resultà vencedor. Després d’ell, i ja en temps de Clístenes, Quèril, Frínic i Pràtines forniren a la tragèdia els trets que l’havien de definir en la seva època d’esplendor i que la feren ésser l’educadora política del poble. De Quèril, que devia escriure entre el 523 i el 499 aC, hom coneix només el títol d’una obra (Alope). Quant a Frínic, hom li atribueix la paternitat de diverses obres (Els perses, La presa de Milet, Les fenícies), en les quals un tema de la història contemporània (el saqueig de Milet per part dels perses, després de l’alçament dels jonis) serví de base per a una tragèdia. Frínic, probablement, representa el corrent cultural projònic (el vessant polític del qual és l’actitud de Temístocles), enfront de Pràtines, representant de la tradició dòrica. Amb tot, durant el segle V aC Èsquil, Sòfocles i Eurípides dominen la història de la tragèdia antiga, les obres dels quals són les úniques que, d’altra banda, han estat transmeses (si hom fa excepció de l'Alexandra de Licofront). Llur obra i pensament són objecte d’incessants estudis encara actualment, i, bé que hom presta una major atenció a Sòfocles i a Eurípides, la producció d’Èsquil és estudiada per tal d’aclarir el sentit de la seva teologia, el de la seva concepció de la responsabilitat humana, el paper que l’angoixa i el terror tenen en la seva obra, o bé la seva teoria política. De Sòfocles, l’autor que la visió idealista de Grècia ha considerat sempre el més gran dels poetes tràgics, interessa sobretot la seva visió pessimista. Quant a Eurípides, abandonada la seva interpretació racionalista, hom tendeix a veurel com un místic, un irracionalista i un defensor dels drets de la dona i dels febles. Ell clou l’època d’or de la tragèdia grega, perquè, si ja fou molt menor l’aportació del seu contemporani Agató, la decadència s’accentuà més durant el s. IV aC. A la primera època hel·lenística obtingueren una celebritat relativament efímera els poetes de l’anomenada plèiade tràgica: Licofront, Homer de Bizanci, Sositeu, Sosífanes, Eàntides, Alexandre Etoli, etc. A Roma, la tragèdia fou un dels primers gèneres que més cridaren l’atenció dels poetes: durant els s. III i II aC escriviren i representaren tragèdies, sovint simplement imitades o adaptades dels models grecs, Livi Andrònic, Enni i Nevi. També excel·liren Pacuvi i Acci i, si cal creure els testimonis antics, Ovidi, que, amb la Medea (obra perduda), escriví la peça cabdal del teatre tràgic romà. Modernament, la crítica ha revalorat les nou tragèdies de Sèneca —les úniques, juntament amb lOctàvia, que han estat conservades de tota la producció dramàtica llatina— i nha subratllat la importància. A l’època medieval, sia directament o bé a través de Sèneca, la tragèdia clàssica exercí una certa influència. Vers els s. XII i XIII Mussato, amb lEcerinis, mostra sobretot l’empremta de Sèneca. Dant considerà lEneida com una tragèdia per excel·lència pel fet que, segons ell, era escrita en el més alt dels tres estils i, per tal de diferenciar-la de la seva obra, donà a aquesta el nom de commedia, per tal com se situava enmig d’un estil àulic i solemne, el tràgic, i l’estil descurat i plebeu anomenat elegíac. Als segles XIV i XV, al costat d’una continuada influència senequiana, el descobriment d’unes reals o suposades teories de la Poètica aristotèlica feu que es veiés limitat qualsevol intent de teatre tràgic. I així, el 1514, G.G. Trissino, amb Sofonisba, obre la sèrie de tragèdies constituïdes segons les suposades “regles” gregues, seguint temes mitològics o bíblics (L. Dolce) o medievals (T. Tasso). També a la península Ibèrica s’inicià una florida de la tragèdia, bé que absolutament desvinculada dels models clàssics, amb autors que van des de Lope de Vega i Calderón fins a arribar, més tard, a Ventura de la Vega. Els exemples més interessants, però, en el desenvolupament del fet tràgic es troben a Anglaterra i a França. Al primer d’aquests dos països, abandonada la tradició dels misteris medievals, el drama modern s’inaugurà amb la Spanish Tragedy, de Thomas Kyd, i Tamburlaine, de Marlowe, i culminà amb el geni extraordinari de Shakespeare, autor que abandonà els principis d’unitat, economia i ordre de l’art clàssic. Al seu costat, hi ha el seu antagonista Ben Jonson, campió del classicisme, R. Greene, J. Marston, F.Beaumont, J. Fletc.her, J. Webster, etc. A França, al segle XVII marca un veritable renaixement de la tragèdia clàssica. Bé que un corrent d’imitació dels autors grecollatins dictà diverses obres a Th. de Béze, R. Garnier, Montchrestien i A. Hardy, foren sobretot J. Rotrou i J. Mairet (Sophonisbe, 1634), amb la formulació d’unes regles i amb l’adopció de la norma de les “tres unitats” en el teatre, que fixaren un model que regí durant més de dos segles la producció dramàtica francesa, amb la presència de figures com Corneille, Racine i també Philippe Quinault, Praton, Genest, Campistron, Lagrange-Chancel, etc. La influència del neoclassicisme francès fou particularment important a Itàlia, on, després de les temptatives de Bettinelli i Granelli, A. Conti, S. Maffei, excel·leix la personalitat d’Alfieri. A Alemanya, els autors que anuncien el Romanticisme s’inspiraren en la producció shakespeariana o bé en els clàssics grecs (com Goethe en la Iphigenie auf Tauris, 1787), o es mostraren més deslligats de qualsevol model (Schiller, Grabbe, Büchner, Hebbel, etc.). Partint del Romanticisme, el gust per la tragèdia (Shelley, Foscolo, V. Hugo, A. Dumas, Swinburne, Leconte de Lisle, Hofmannstahl) es manté fins al segle XX, bé que l’anàlisi psicològica moderna i els condicionaments socials, pel fet d’aportar dades decisives al coneixement i a l’explicació del destí individual, modifiquen la concepció i l’abast del gènere. Amb tot, a causa de noves tècniques que responen a unes circumstàncies noves, hom troba diversos autors en els quals és ben perceptible la influència del fet tràgic: E. O'Neill, J.-P. Sartre, que se serveix del mite per a exposar el seu pensament filosòfic (Les mosques, Les troianes), J. Anouilh (Antígona), etc.
La tragèdia als Països Catalans
Als Països Catalans, la tragèdia neoclàssica tingué el seu representant més important en Joan Ramis i Ramis, menorquí, autor de Lucrècia (1769) i Arminda (1775), entre altres. El Romanticisme reprengué l’èmfasi tràgic amb Tragèdies (1876) i Noves tragèdies (1879), de Víctor Balaguer, que inclouen, entre altres, Les esposalles de la morta i Raig de lluna, peces breus però d’indiscutible intensitat. Josep Palau i Fabre, a El mirall embruixat (1962), definí la tragèdia com la possibilitat humana de mesurar-se en llibertat, i destacà tres tragèdies, que admet gairebé com a úniques, dins la dramatúrgia catalana: Mar i cel (1888) —que considera una tragèdia profètica—, d’Àngel Guimerà, Nausica, elaborada entre el 1908 i el 1910, de Joan Maragall, i Antígona —tragèdia elegíaca—, de Salvador Espriu, escrita en la immediata postguerra.