La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica i és obra d’individus d’identitat coneguda. La simultaneïtat d’aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l’èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d’autor anònim. La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d’unes 2.500 poesies escrites durant els segles XII i XIII per poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l’Alvèrnia i al Llemosí, als quals molt aviat s’afegiren poetes del nord d’Itàlia i de Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes poesies, l’occità —o provençal, segons alguns autors—, presenta una uniformitat molt notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per tant, d’una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d’una voluntat comuna d’expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. El caràcter eminentment cortesà d’aquesta poesia coadjuvà al fet que adquirís prou flexibilitat per a ésser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells —fet sense cap equivalent en la prosa respectiva d’aquestes mateixes regions lingüístiques—. La poesia trobadoresca, a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven (música trobadoresca). El poeta, anomenat trobador, componia la lletra i la música de les diverses peces que després havien d’ésser divulgades mitjançant el cant pels joglars. De fet, els mateixos cançoners que n'han conservat els texts duen també la notació musical d’alguns d’aquests poemes. La lírica trobadoresca és, per tant, una poesia d’una considerable perfecció formal, tant en allò que afecta l’estrofisme, mesura dels versos i rima, com en allò que fa als mitjans expressius i les imatges poètiques. Aquest afany preceptiu es traduí en l’aparició, al començament del segle XIII, dels primers tractats poètics en occità destinats a fornir el trobador de normes i regles de tipus estilístic, gramatical i versificatori (Ramon Vidal de Besalú). En la lírica dels trobadors ben aviat prengueren forma tendències estilístiques força divergents; la d’expressió senzilla, anomenada trobar lèu, representada pel gran líric Bernat de Ventadorn o Jaufre Rudel, i la d’expressió hermètica, que suposa una direcció que podem anomenar “conceptista”, o trobar clus, representada sobretot per Marcabrú (poeta moralitzador, d’estil fosc i difícil), i una altra direcció d’expressió “culterana” o trobar ric, representada per Raimbaut d’Aurenja i pel preciosista Arnaut Daniel, el creador de la sextina. Quant a la versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i en la rima, còmput que no tolerava la més petita infracció. La rima —rim o rima, segons els trobadors i tractadistes— és rigorosament consonant, amb identitat total de vocals i consonants a partir de l’accent. L’estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica amb un nombre de versos i una situació de rimes determinada que es repeteixen al llarg de la composició poètica. La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors, on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la poesia i on sovint hi havia l’endreça (dirigida a la dama, al protector, a un altre trobador, etc.). Fent atenció al contingut, en la poesia trobadoresca es poden destacar diversos gèneres; la cançó, el vehicle més important de la poesia trobadoresca; el sirventès, gènere que servia per a expressar la ira, l’atac virulent, la polèmica literària o el discurs moralitzador del poeta; el planh o lament fúnebre per una persona estimada; l'alba, gènere que descriu l’enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, s’han de separar en despuntar el dia; la pastorel·la, diàleg amorós entre un cavaller i una pastora en ple camp; els gèneres que concerneixen el debat i el diàleg entre els trobadors; a part el sirventès, trobem la tençó, el partiment o joc partit, el tornejament. Però també hi ha gèneres condicionats bàsicament per la versificació o l’estructura del poema; la balada i la dansa, cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades; o gèneres que es distingeixen per llurs característiques melòdiques, com l'estampida o el descort. La convenció literària principal que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin'amors, verai'amors o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot ésser llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada (amor cortès).
La poesia trobadoresca és històricament la primera mostra de literatura d’alta exigència artística en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència sobre la cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui la lectura dels trobadors és ben palesa en l’obra de poetes com J.V.Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans foren coneguts molt d’hora a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s’hi integraren perfectament, de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província de la lírica occitana. Els vincles històrics que, des d’Alfons I, unien Catalunya amb el País d’Oc facilitaren aquesta relació. S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors nascuts en terres catalanes al llarg dels segles XII i XIII, és a dir, mentre tingué vigència la literatura occitana clàssica. Alguns d’ells —com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona— s’hi situen amb categoria de figures culminants; d’altres —Ramon Vidal de Besalú, Jofre de Foixà— són autors d’importants tractats de gramàtica i de retòrica en occità; i fins i tot diversos reis de la dinastia catalana —Alfons I, Pere el Gran, Jaume II, Frederic de Sicília— ens han deixat senyals, més o menys valuosos, de llur afecció per l’art trobadoresc (literatura catalana).