i túmul | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

túmul

túmulo (es), tumulus (en)
substantiu masculím
Art    Arqueologia
túmulo (es), tumulus (en)
arqueologia arqueol i art art
Monument sepulcral en forma d’un turó de terra o de pedres bastit damunt una tomba.

Prové, potser, de la muntanyeta que formava el lloc d’enterrament un cop havia estat inhumat el cadàver amb la mateixa terra excavada per a la tomba. Tipus diversos d’aquests promontoris funeraris, que ja entre els pobles primitius es devien considerar llocs sagrats que calia respectar i venerar, es poden trobar arreu del món, bé que són especialment abundants al nord d’Europa. Hom hi podria relacionar d’alguna manera els dòlmens i altres tombes megalítiques, com galeries cobertes i sepulcres de corredor, però el desenvolupament constructiu de la tipologia funerària tumulària tingué lloc a Egipte, amb les espectaculars mastabes i piràmides del Regne Antic (com les de Sakkara i de Gizeh), muntanyes de pedra amb cambra sepulcral a l’interior que els reis de les dinasties III i IV, principalment, feren bastir en correspondència a les noves creences en el déu solar Ra (adoptades en perjudici del culte tradicional i més popular al déu dels morts, Osiris, el qual afavoria les tombes subterrànies). Entre les sepultures tumulàries destaquen els thóloi (thólos), d’origen cretenc, però elaborats a escala monumental a Micenes durant el període mitjà: cambres de planta circular, cobertes amb falsa volta, a les quals s’accedeix per un llarg corredor (dromos), tallat al terraplè i enfortit per muralles (com l’anomenat tresor d’Atreu o la tomba de Clitemnestra). Una solució de coberta semblant per a la cel·la funerària, igualment de planta, fou adoptada en els túmuls de terra etruscs, de període arcaic, bastits sobre sòcol de roca (com a la necròpoli de Cerveteri) o de mur de pedra (com a la de Populònia). En època hel·lenística, i arran de la grandiosa elaboració arquitectònica significada per la tomba de Mausol, a Halicarnàs, el túmul derivà en el mausoleu, una tipologia funerària que fou assumida pel món romà (sepulcre de Cecília Metel·la, a la Via Appia), en probable connexió, alhora, amb els túmuls etruscs, però traduïts a escala monumental. Els més importants, en època imperial, foren els d’August (l’Augustum, al Camp de Mart romà) i d’Adrià (la Mole Adriana, avui castell Sant'Angelo, que també fou tomba dels seus successors fins a Caracal·la). Els martyria del cristianisme antic (martyrium) podrien ésser considerats una successiva transformació del mausoleu, però tant pel divers plantejament arquitectònic com per la mateixa connotació cultual dels monuments cristians, hom hi enceta una nova concepció que ja no té res a veure amb el túmul funerari.

Col·laboració: 
JGaR
Llegir més...