Únicament el Paraguai constitueix una unitat lingüística gràcies a la política evangelitzadora dels antics jesuïtes i llurs reduccions. El lingüista Lucien Adam parla d’un tupí antic o abañeênga, format per dos dialectes: el meridional, o guaraní, i el septentrional, o tupí. El guaraní donà lloc al guaraní modern o abañeeme, tal com és parlat al Paraguai; el tupí donà lloc al tupí modern o ñeêngatu, anomenat pels portuguesos lingoa geral (a causa de l’ús que en feren els missioners i colonitzadors com a llengua de relació), i, de fet, fou adoptada per tots els amerindis en contacte amb els blancs (sense oblidar, però, llurs llengües primitives), malgrat que no fossin tupís o guaranís. El tupí-guaraní comprèn els dialectes de cadascuna de les tribus, sovint difícils de classificar. Atesa l’extensió del guaraní (és la llengua dominant al Paraguai i és parlat també a les províncies argentines de Corrientes, Entre Ríos, Santa Fe i a la governació de Misiones), és la llengua més estudiada i més reivindicada pels nacionalistes. Als Andes bolivians (Aguaragüe) hom parla una variant del guaraní anomenada chiriguano.
m
Lingüística i sociolingüística