OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

turc

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Nom donat a la llengua turquesa sud-occidental parlada per uns 56 milions de persones a gran part de Turquia i per minories importants a Xipre (on és cooficial amb el grec a l’estat grecoxipriota reconegut internacionalment), als Balcans (especialment a Grècia i a Bulgària), a Síria i a l’Iraq.

N'hi ha una considerable diàspora (uns 3 milions) a l’Europa occidental. En el passat hom distingia dos nivells de llenguatge a Turquia: la cort, l’administració i els reduïts nuclis d’intel·lectuals feien servir l’anomenat fasıh türkçe o turc pur, on es donava entrada, en tots els camps de l’idioma, a una gran quantitat de préstecs de l’àrab i el persa, fins a deixar reduïdes les formes turqueses a un 30% de la llengua. Aquest tipus de llenguatge era incomprensible per a la gran majoria de la població, que parlava una llengua molt menys influïda per l’àrab i el persa: l’anomenat kaba türkçe, turc vulgar o groller. Els intel·lectuals progressistes turcs eren conscients d’aquesta diglòssia i s’esforçaven a superar-la. Una primera provatura fou la fixació d’un anomenat orta türkçe, o turc mitjà, al començament del s XIX, on, encara que els arabismes continuaven essent molts, se'n fixava el nombre i no se n'hi deixaven entrar més. Després de la revolució del 1923, Atatürk llançà la consigna que per a ésser turc calia turcitzar la llengua i emprengué la gran reforma lingüística del 1932. El turc col·loquial (parlar d’Istanbul) passà a ésser també la llengua de l’administració i l’alta cultura. En el vocabulari tècnic, on la llengua col·loquial en part mancava de mots, es procedí a la creació de nous mots a partir d’arrels turqueses; tot amb tot, la lluita entre les formes turqueses castisses i les araboiranianes encara continua, en part, a l’hora actual, amb clares connotacions ideològiques: per als mots turquesos de progressisme-laïcisme; de conservadorisme-confessionalisme islàmic per als mots araboperses. La reforma lingüística kemaliana posà les bases per a l’accés de les masses a l’ensenyament; hi contribuí també l’adopció de l’alfabet llatí el 1928, molt més apte per a reproduir la llengua turca que no pas l’alfabet àrab que anteriorment es feia servir. En turc, com en totes les llengües turqueses, en la fonètica té un paper molt important la metafonia: en un mateix mot només hi poden haver vocals anteriors (e, i, ö, ü) o posteriors (a, i, o, u), i, així, per exemple, la vocal del morfema d’acusatiu varia regularment segons la vocal de l’arrel: els nominatius at, ot, ev, göl són en acusatiu atı, otu, evi, gölü. No hi ha article ni marca de gènere. La morfologia és molt regular. El substantiu coneix sis casos: nominatiu el 'mà’, acusatiu eli, genitiu elin, datiu ele, locatiu eldei, ablatiu elden. El morfema de plural no es fa servir en cas de redundància: at 'cavall’, atlar 'cavalls’, iki at 'dos cavall(s)'. La preposició sol mantenir transparent el seu origen nominal i admet, com el substantiu, l’afixació causal i possessiva, amb formes com önümüzde, ‘al nostre davant’, de colpidora semblança amb el català. L’aglutinació, tan característica de les llengües turqueses, és especialment rica en el verb, amb tot un seguit de sufixos i infixos (yor perfectiu, er imperfectiu, meli obligatiu, dir causatiu, mis distanciatiu, etc), que en part es combinen entre ells, p ex: yıka-n-a-mı-yor-mus (‘tinc entès que no es va poder rentar’ (arrel + reflexiu + potencial + negació + perfectiu + pretèrit/distanciació + morfema ø de tercera persona). En sintaxi són molt nombroses les construccions participials o amb substantius verbals en casos en què una llengua com la catalana faria servir la subordinació: benim yan/mda oturan adam Katalonyadan geliyor 'l’home que seu (lit. seient) al meu costat ve de Catalunya’; babam gelmemi istiyor 'el meu pare vol que vingui’ (lit. el meu venir).

Col·laboració: 
ArQ

Llegir més...