La literatura turca pròpiament dita s’inicià al s. XIV, amb una forta influència de les produccions veïnes àrab i persa (sobretot traduccions i poemes originals, en general místics; destaquen les obres de Yunus Emre, Dehhani i Nesimi). El s. XVI, amb l’apogeu del poder otomà, constitueix el moment culminant de la poesia turca per antonomàsia, amb autors notables, com Baki, Fuẓūlī, Revāni (mort el 1523) i Zati (mort el 1546). El s. XVII significà la consolidació i l’expansió de l’osmanlí com a llengua de cultura a tot l’imperi Otomà, malgrat que una bona part dels seus autors escriviren també en persa o en àrab: és el cas dels lírics Nefī (mort el 1634) i Nabi (mort el 1712). En prosa destaca el polígraf Kātib Çelebi, conegut també per Haci Hali Fe (Haǧǧī Ḫalifa) (mort el 1657), autor de diverses cròniques otomanes, d’una àmplia obra geogràfica i d’un notable repertori bibliogràfic en àrab. El segle següent, que clou el període anomenat clàssic, és dominat per dues grans figures: Nedim (mort el 1730), autor de composicions populars en quartetes, sovint musicalitzades, i Şeyh Galib (mort el 1798), autor del poema, de més de 3 000 dístics, Mernevi Hüsn ü -Ašq (‘Bellesa i amor’). A la segona meitat del s. XIX es produí un renaixement de tendència europeïtzant, paral·lel al període de les grans reformes legals i socials (tauzimat, 1839-80) del país. Els capdavanters, alguns dels quals foren periodistes i traductors (especialment del francès), com Şinasi (mort el 1871) i Ziya Paşa (mort el 1879), inspirador de la constitució del 1876, destaquen perquè introduïren en la literatura otomana la novel·la, la crítica literària, el teatre i l’assaig, gèneres en gran part desconeguts en el món musulmà fins aleshores. De tota manera, en la llengua hom mantenia la diglòssia tradicional: la literatura culta continuava expressant-se en un tipus de llengua molt influïda per l’àrab i el persa, incomprensible per a la major part de la població que, al seu torn, disposava d’una literatura pròpia de transmissió bàsicament oral. Entre els intel·lectuals de l’època hi hagué una voluntat de superar aquesta separació. La literatura anomenada moderna (Edebiyat-i Cedide) nasqué el 1896 en la revista “Servet-i Fünun” (‛Tresor de ciències’). En fou el principal representant Tevfik Fikret (1867-1915), que manifestà influències occidentals i alhora lluità contra el sultanat d’Abdulhamid. Una nova revista, “Genç Kalemler” (‛Les noves plomes’), aplegà escriptors com ara Ziya Gökalp (1876-1924), Ömer Seyfettin (1884-1920) i Hussein Rahmi Gürpinar (1864-1944). El vers clàssic quantitatiu fou substituït pel vers sil·làbic i les formes lliures. Poetes com Yahya Kemal (1884-1958) continuaren fent poemes clàssics, de gran perfecció estètica neoclàssica, tot i que sense continuïtat. A partir de la dècada del 1939 la novel·la començà a prendre força, sovint en un to d’epopeia derivant cap a un to melodramàtic. L’observació i l’anàlisi social ocupà, però, un espai creixent. H.E.Adivar (1884-1964), Y.K.Karaosmanağlu (1889-1974) i R.N.Güntekin (1886-1956) encetaren la temàtica del món anatòlic, principal tema literari del període. De fet, la literatura turca actual nasqué amb la guerra d’independència (1921-1902). La transició per decret i forçada de l’alfabet àrab a l’alfabet llatí representà un punt d’inflexió cabdal. La depuració del vocabulari àrab i persa s’afegí a diverses reformes gramaticals. Figura clau de la literatura del s. XX fou Nazim Hikmet (1901-1963). Nascut a Salònica (Grècia) en una família acomodada, fou un personatge controvertit i un dels primers a fer servir versos lliures. Preocupat per la crítica social, fou l’únic gran escriptor que esmentà les massacres del poble armeni els anys 1915 i 1922. Conreà molts gèneres: poesia, teatre, novel·la, relat i conte, a més d’un extens epistolari. La seva influència revolucionària s’estén a diverses generacions, com el cercle de poetes Garipler (‘Els Extravagants’), agrupat entorn d’Ornha Veli Kanik (1914-1950). La novel·la es continuà desenvolupant en les obres de Yakub Kadri Karaosmanoğlu i Resat Nuri Güntekin. Un to més realista aparegué en l’obra de Sabahattin Ali (1906-1948). Entre els poetes destacaren Ahmet Arif (1927-1991), Fazil Hüsnü Daglarca (1914), Gülten Akin (1933), Yahya Kemal Beyatli, Hilmi Yavuz (1936) i Edip Cansever (1928). Amb la generació dels anys cinquanta aparegué una literatura molt més personal, propera als sentiments d’angoixa i a la tensió política viscuda a Turquia durant la guerra freda. També coincidí amb la influència difusa de Camus, Kafka, Hemingway o, especialment, Faulkner. Autors com ara Demir Özlü (1935), Ferit Edgü (1936) i Orhan Duru (1933) parlaren de desorientació, confusió i lluita, i la solitud esdevingué un tema fonamental, més enllà de les preocupacions polítiques i les frustracions personals i sentimentals. Alguns autors d’origen rural hi afegiren el seu testimoni i la riquesa i espontaneïtat de la llengua camperola, com Fakir Baykurt (1929-2000), Mahmut Makal (1930) i molts altres. Entre aquests, Aziz Nesin (1915-1997), autor prolífic i molt popular, continuà fidel a la tradició humorística. El més conegut fou Yaşar Kemal (1923), tot i que el seu nom autèntic és Kemal Sadık Gökceli. Nascut en una família humil, abandonà aviat els estudis. Treballà en molts oficis i alhora publicà poesia. Empresonat un any, continuà la seva carrera com a periodista. El 1955 la novel·la Ince Memed (‛Memed el prim’) li donà fama i el consagrà en la prosa. La descripció del món rural i la resistència cultural a la brutal mecanització portà Kemal a anar més enllà del localisme i identificar arquetips i temes universals que donaren un to profundament humà a la seva obra. Altres novel·listes s’interessaren més pel món urbà. Sait Faik (1907-1954) descriví un món poètic, ple de paradoxes, i cercà fórmules literàries noves. La vida laberíntica dels personatges coincideix sovint amb l’arquitectura i la temàtica urbana d’aquesta novel·lística, molt centrada al voltant d’Istanbul, exemple per excel·lència de metròpoli i pont entre cultures. En diverses tendències d’influència marxista, la literatura turca ha augmentat espectacularment els seus lectors. També s’hi poden trobar alguns escriptors conservadors i nostàlgics del món otomà, com Necip Fazil Kisakurek (1905-1983), juntament amb molts cultivadors de gèneres i temàtiques tradicionals. La llengua culta continua allunyada de la que es parla al carrer, i per tant se cerca una simplificació lingüística i una reorientació temàtica cap a la natura. Actualment, un nom reconegut és Orhan Pamuk , nascut el 1952 a Istanbul, autor culte i erudit que ha sabut mantenir la popularitat. Gaudeix de gran èxit malgrat la persecució a què ha estat sotmesa la seva obra i les amenaces de mort per afirmar, l’any 2005, que un milió d’armenis i 30 000 kurds havien estat assassinats a Turquia. Pamuk representa una nova generació d’escriptors; ha viscut llargues temporades als Estats Units, especialment com a convidat a la Universitat d’Iowa. L’èxit del Llibre negre i El meu nom és Roig són exemples del seu renom internacional.
f
Literatura