OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

música turca

substantiu femeníf
Música
música mús
Art musical conreat pels diversos pobles turcs.

Hom no coneix res de la primitiva música turca anterior a la conquesta musulmana i a l’arribada dels seljúcides a Anatòlia. Teòrics com al-Fārābī i Avicenna (s. IX-XI) estudiaren la música grega i bizantina i l’adaptaren als usos de l’islam. Gràcies a ells hom coneix nombrosos instruments antics, com el kanūn (instrument de corda), el mizmar (mena d’oboè), etc. A partir del s. XIII, per influència de Safieddin Abdul Mumin, es generalitzà l’ús de l’octava (l’escala pentatònica grega, tot i ésser reconeguda com a tradicional, pràcticament desaparegué), que hom dividí primer en 17 graus i després en 24. Hi hagué un floriment i una classificació dels modes musicals (prop d’un centenar), comparables als modes gregorians. Foren també establerts els principals ritmes, definits per les diverses combinacions de temps pesats (dum) i de temps lleugers (tek), que hom marcava amb instruments de percussió o picant de mans sobre els genolls. Fou codificat i estructurat el concert clàssic (fasl), que comprèn unes peces fixes amb la mateixa evolució modal: zemin (preludi), meyan (part aguda) i karav (final amb notes greus). Música bàsicament religiosa, és integrada pels cants i les danses dels dervixos (ayni sherif) i per les pregàries de les festes musulmanes (ilahi). El s. XVIII, sota el mecenatge dels soldans Mehmet I i Selim II, constitueix un nou segle d’or, i la música de Hamami Zade Ismaïl (més conegut per Dede Efendi) és la més ben considerada de totes les èpoques. Ultra els instruments antics, apareixen el tanbur (instrument de vuit cordes), el siné keman (mena de viola), el naï (flauta), el saz (llaüt de mides diverses), el zurna i el mey (modalitats d’oboè), el keval i el düdük (flautes) i una gran varietat d’instruments de percussió: el darbukka (tambor sobre ceràmica), el davul (tambor de dues membranes), el dümbek (timbala), el zillidef (tamborí), etc. D’altra banda, a l’Europa del s. XVIII hom identificà la música turca amb la música de les famoses bandes militars dels geníssers, confusió que inspirà músiques “turques” a Mozart, Beethoven, etc. Després d’un període de total decadència, modernament autors com Ismaïl Zubdu (mort el 1924), A.A.Saygun (1907), Cemal Resit (1904), Ulvi Cemal Erkin (1906), etc., han retornat als temes i ritmes tradicionals. És important també l’obra d’aplegament i enregistrament de música tradicional que hom fa a Anatòlia i entre la població turca dels estats i territoris turcs de l’Àsia central (tàtars, uzbeks, turcmans, etc.).

Col·laboració: 
MAV / JTR

Llegir més...