Es parlen en una extensa zona de l’Àsia, que va des de Turquia fins a Sibèria passant per les estepes de l’Àsia central (Iran, Afganistan, Rússia i Xina), per uns 110 milions de persones cap a la meitat de la dècada de 1990. L’antic turquès (o prototurquès) és el que correspon a les inscripcions rúniques d'Orkhon (segle VIII) i de Ienissei (segles VII i VIII), juntament amb l’uigur antic. El denominat turquès mitjà agrupa el conjunt de llengües parlades pels qarakànides, els cumans i el poble del Kiptxak i de Coràsmia, juntament amb el txagatai literari. L’anomenat turquès modern, integrat per un conjunt de dialectes, és de difícil classificació; tanmateix, hom pot dividir-lo en dos grans grups: l’anomenat s (comprèn totes aquelles llengües en què el so j prototurquès és representat per s) i el grup anomenat j (comprèn les llengües en què és conservat el fonema j prototurquès). Dins el grup s, hi ha el búlgar del Volga (parlat antigament pels búlgars, abans de llur eslavització al segle VII, i actualment extingit), el txuvaix, parlat a la República dels Txuvaixos i a les regions de Kazan’ i Saratov (Rússia) per 1,3 milions de persones i que té una notable literatura d’ençà del segle XVII (actualment hom l’escriu en alfabet ciríl·lic), i, finalment, el iacut, parlat a la República de Iacútia per uns 360.000 individus. El grup j constitueix la gran majoria de les llengües turqueses, i hom sol dividir-lo en nombrosos subgrups (que obeeixen més a criteris geogràfics que no pas estructurals), entre els quals hi ha el tàtar siberià, que comprèn el tàtar de Kazan', parlat a la República dels Tàtars (Rússia) per uns quatre milions i mig de persones i al Kazakhstan per unes 230.000, i el baixkir, parlat a Baixkíria per gairebé un milió d’individus; el subgrup de l’Àsia central, que comprèn l’uzbek, parlat a l’Uzbekistan per uns setze milions de persones i a l’Afganistan i al Tadjikistan per uns dos milions, el karakalpak, parlat a la República Autònoma de Karakalpakistan (Uzbekistan) per unes 450.000 persones, el kazakh, parlat al Kazakhstan per uns 6,5 milions de persones, a la província xinesa de Xinjiang Uygur per un milió de persones i a Rússia per mig milió, el kirguís, parlat al Kirguizistan i a la província xinesa de Xinjiang Uygur per uns 2,5 milions de persones, l’uigur, parlat a Xinjiang Uygur per uns 7,5 milions d’individus, el tuva, parlat a la República dels Tuvinians per unes 200.000 persones, el tàtar d’Abakan (parlat per uns 50.000 individus), el karatxai (parlat per uns 150.000), el balkar (uns 42.000) i el gagaús (uns 200.000); el subgrup occidental comprèn el turcman, parlat a Turkmenistan per tres milions de persones i a l’Afganistan i l’Uzbekistan per unes 400.000 persones, l’àzeri, parlat a l’Azerbaidjan per uns sis milions de persones i a l’Iran per uns deu milions, el nogai, parlat al Caucas per uns 40.000 individus, i el kumik, parlat al Daguestan per unes 300.000 persones; dins el grup occidental hom distingeix, encara, el subgrup de la mar Negra, que comprèn el turc (o osmanlita), parlat a Turquia per uns 55 milions de persones, a Alemanya per uns 2 milions, a Bulgària per unes 800.000 persones. La principal característica d’aquestes llengües prové del fet d’ésser aglutinants, sense gènere gramatical, el qual hom indica mitjançant l’addició de sufixos, els quals hom utilitza també per a la formació dels modes i les formes verbals i en les preposicions. L’accentuació tònica recau generalment sobre la darrera síl·laba. Quant a l’alfabet, després de la utilització d’un de propi (tal com apareix en les inscripcions d’Orkhon i en l’uigur antic), amb la islamització dels pobles turcs fou emprat l’àrab (bé que amb dificultats a l’hora de notar les vuit vocals existents), fins al segle XX. Des del 1928 la República de Turquia adoptà per al turc l’alfabet llatí, amb l’addició d’algunes lletres pròpies (ç, ş, ǧ, ı, ö, etc.), mentre que als països que havien format part de l’URSS hom empra el ciríl·lic; l’alfabet àrab Xinjiang Uygur (Xina) fou substituït pel llatí el 1965.
f
pl
Lingüística i sociolingüística