i literatura txeca | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

literatura txeca

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura conreada en txec.

La missió evangelitzadora dels monjos germans Ciril de Tessalònica i Metodi a l’estat de la Gran Moràvia donà origen a una literatura escrita en eslavònic (llegendes sobre aquests sants, sobre sant Ludmila, sant Venceslau, etc). Quan el centre de l’estat es traslladà a Bohèmia s’encreuaren allí les cultures eslavònica i llatina (llegendes, la Chronica Bohemorum, de Cosme de Praga, 1074-1125). L’himne més antic compost en eslavònic i txec, Hospodine pomiluj ny (‘Senyor, tingueu pietat de nosaltres’), és del s. XI, mentre que el primer cant txec a sant Venceslau data del s. XII. A partir del segle següent el txec ocupa ja un lloc destacat en la literatura espiritual i profana (l'Alexandríada, Crònica Troiana, Crònica de Dalimil, vers el 1315). En temps del rei Carles IV tingué lloc una gran diferenciació en els gèneres: llegendes, lírica, sàtires, escenes dramàtiques, etc. A la fi del s. XIV comença l’època crítica i fecunda alhora, marcada per les crítiques socials i eclesiàstiques del reformador Jan Hus, la influència del qual fou decisiva durant el període posterior a la seva mort, l’època de les lluites hussites (hussita), en què la pròpia literatura es veié dividida entre els seus seguidors. A més de la seva obra en llatí i d’elevar el dialecte de Praga a llengua literària, escriví en txec també altres obres, com Výklad, Dcerka (‘La filla’), O svatokupectví (‘Entorn de la simonia’) i Postila, espècie de testament espiritual. L’actitud vers la literatura com a mitjà d’influència directa sobre la vida culminà més tard en cançons, una d’elles un himne de batalla compost pel general Jan Žižka, Ktož jsú boží bojovníci (‘Els qui sou guerrers de Déu’), epístoles, polèmiques, poesia i tractats del moviment hussita. A una solució radical del problema social tendeix l’obra del filòsof Petr Chelčický, pare espiritual dels germans bohemis (germà bohemi). L’humanisme, establert sobretot per Petrarca (residí a Praga el 1356), tingué un nombrós grup d’erudits, que exaltà el llatí per damunt de la seva pròpia llengua (alguns arribaren a escriure exclusivament en llatí), com el jesuïta Viktorin Kornel (~1460-1520), amb una obra cabdal, O práviech, o súdiech i o dskách země české knyhy devateri (‘Nou llibres sobre els drets, els tribunals i les taules de la terra bohèmia’), Řehoř Hrubý, anomenat Gelenius, traductor de Petrarca, Erasme, Ciceró i altres, i el seu fill Segimon, filòleg, comentador de clàssics llatins, i Daniel Adam de Veleslavina (1545-1599), traductor del llatí i de l’alemany i autor de tractats lèxics. La Unió dels Germans Bohemis, fundada el 1461, fou codificada per Lluc de Praga —de la seva activitat sorgí la Biblia de Kralice (1593)—, el representant més destacat de la qual fou Jan Amos Komenský (1592-1670), més conegut a Europa per J.A.Comenius, autor de nombroses obres, la majoria en llatí, entre les quals destaca el Labyrint světa a ráj srdce (‘Laberint del món i paradís del cor’), de caràcter al·legòric. La batalla de la Muntanya Blanca (1620), seguida de la persecució de la majoria de la nació txeca, interrompé el desenvolupament cultural. Només fou mantinguda la continuïtat, sobretot, en lectures populars, cançons de mercat i l’activitat d’un grup d’erudits, que recordaren els valors culturals del passat nacional, com Bohuslav Balbín (1621-88). Només els jesuïtes, durant el s. XVIII, se serviren del txec per a obres de devoció per al poble, car la noblesa parlava l’alemany. Un nou renaixement tingué lloc a la fi d’aquest segle, quan l’element txec procedent del camp s’introduí en les ciutats germanitzades i formà una intel·lectualitat progressista. Crearen les bases del ressorgiment nacional txec els erudits que aclariren el concepte de la història, de la llengua i de la literatura del país, entre ells el filòleg Josef Dobrovský (1753-89), Josef Jungmann (1773-1847), que escriví una història de la literatura txeca, l’historiador František Palacký, l’arqueòleg Pavel Josef Šafařík (1795-1861), etc. La ideologia nacional fou abonada per l’exaltació del passat, l’interès per la creació popular i la idea del paneslavisme, com es palesa en els poemes de Jan Kollár i de F.L.Čelakovský (1799-1852), que escriví, entre altres, Ohlasy (Ecos’). Cal no oblidar la figura del poeta romàntic Karel Hynek Mácha (1810-36), autor del poema èpic Máj (‘Maig’). Quant al teatre, cal esmentar V.K.Klicpera (1792-1859), J.K.Tyl (1808-56), i en el periodisme destaca Karel HavličekBorovský. L’interès per la vida nacional es reflecteix en l’obra de l’escriptora Božena Němcová. Després del 1860 la literatura txeca rebé la influència francesa. En poesia sobresurten Vítězlav Hálek i sobretot Jan Neruda. Altres autors notables foren el poeta Adolf Heyduk (1835-1923) i l’escriptora Karolina Světlà. De tendència fortament patriòtica fou l’obra de Svatopluk Čech (1846-1908), autor de Písně otroka (‘Cants d’esclau’, 1895). No mancarem tampoc autors que intentarem incorporar la literatura txeca als nous corrents europeus, com Jaroslav Vrchlicý; J.V.Sládek i Julius Zeyer. Dintre del corrent realista, d’ambient folklorista i camperol, destaquen Karel Rais, Josef Holeček (1853-1929), autor d’una ambiciosa obra en dotze volums sobre la vida dels camperols de la Bohèmia meridional (Nasi; ‘Gent nostra’), Tereza Nováková (1853-1912), J.S.Baar (1869-1925), autor de Jan Cimbura (1908), i altres. Fou representant del corrent impressionista, entre altres, Antonin Sova (1864-1928), autor de Zlomená duše (‘L’ànima destrossada’, 1896), Zápasy a osudy (‘Lluites i destins’), etc. Cal esmentar també el simbolista Otokar Březina. Al començament del s. XX aparegué una literatura pròxima a l’anarquisme, amb noms com Karel Toman (1877-1946), autor de Stoletý kalendář (‘Calendari escolar’, 1926), Fráňa Šrámek i sobretot Jaroslav Hašek (1883-1923), amb Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války (‘Aventures del bon soldat Šveik durant la Primera Guerra Mundial’), negació de la moral burgesa. Amb el naixement de la República Txecoslovaca independent (1918), la literatura recull l’ideal de l’alliberament social, en autors com Ivan Olbracht, Jiři Wolker, Marie Majerová, i sobretot els sentiments de solidaritat internacional i les exigències de justícia social en escriptors com Stanislav Kostka Neumann, Josef Hora, etc. El poetisme i el surrealisme troben el seu representant en el poeta Vitezslav Nezval. L’ocupació alemanya uní ideològicament la majoria dels escriptors txecs. Així, manifestaren llurs protestes antibel·licistes Karel Čapek, el seu germà Josef (1888-1945) i Julius Fucík (1903-43). Després del 1945 la literatura retorna als temes de la guerra i de l’alliberament, amb escriptors com Jan Drda, František Hrubín (1910) i Vladimir Holan (1905), i a partir del 1948 s’inicia un complicat procés de desenvolupament de la literatura socialment compromesa, que es manifesta d’una manera positiva en una actitud envers els problemes socials del moment. En prosa es destaquen autors com Karel Ptáčník (1921), Jan Otčenáfek (1924), autor del relat Romeo, Julie a tma (‘Romeu, Julieta i les tenebres’, 1958) Zdeněk Pluhar (1913) i altres; i en poesia els esmentats Hrubín i Holan, a més de Josef Kainar, Oldřich Mikulášek, Jiří Šotola (1924), autor de Za život (‘Per la vida’), Červený květ (‘Les flors vermelles’, 1955), etc. Els anys seixanta representen una fita important en la història de la literatura txeca. Amb l’obertura política i més llibertat d’expressió els escriptors es concentraren a reexaminar el paper de la literatura i l’actitud de l’individu envers la societat i la història; alhora es produïren importants experiments estilístics. Els noms que destacaren foren Miroslav Florian, Karel Šiktanc, Milan Kundera i Ivan Wernisch en el camp de la poesia; Ludvík Vaculík, el ja citat Kundera, Josef Škvorecký, Bohumil Hrabal, Jindřiška Smetanová, Aleksandr Kliment i Alena Vostrá en la narrativa; i Václav Havel , Pavel Kohour, František Hrubín, Josep Topol i Milan Uhde en el teatre. Acabada l’anomenada Primavera de Praga amb la intervenció soviètica, s’inicià una època d’enduriment en tots els camps. Perseguits al seu país, molts escriptors optaren per emigrar i continuen la tasca creativa a l’estranger. Els darrers anys de la literatura txeca han estat els de la projecció i consolidació de tres narradors d’una gran qualitat i com qui diu imprescindibles en el panorama actual de la novel·la a tot el món: Bohumil Hrabal, Josef Škvorecký i Milan Kundera. Novel·listes que segueixen la rica tradició encetada per Kafka, Jaroslav Hasek i Karel Capek i que emmarquen una mena d’edat d’or per a les lletres txeques. És una narrativa que continua la tradició cultural centreuropea amb el seu sentit de la ironia i el joc amb el grotesc i l’absurd. No és difícil de seguir-ho en els darrers lliuraments de Hrabal a Pstriziny (‘Personatges en un paisatge d’infantesa’, 1976) o a Kdo Jsem (‘Qui sóc jo’, 1984) o de Kundera a Nesmrtelnost (‘La immortalitat’, 1989). El relleu d’aquesta tradició narrativa de prestigi sembla tanmateix assegurada en l’obra de A. Klima, Alexandr Kliment, Eda Kriseova o Radek John. Pel que fa la poesia, cal esmentar la desaparició de Jaroslav Seifert, el poeta de Praga, el 1986, al qual fou concedit el premi Nobel de literatura l’any 1984. La rica tradició poètica txeca ha experimentat, els darrers anys, un procés de modernització i singularització estètics. Cal destriar, des d’aquesta perspectiva, els noms de Josef Hanzlik, de Jana Pohanková, de Jirí Skácek, de Karel Vutjek o de Josef Simon, als quals caldria afegir A. Nezval, J. Zarharnicek, H.Karlach o A. Pridal. Pel que fa a l’assaig i el teatre, cal remarcar la presència de Václav Havel, símbol de la resistència contra el stalinisme i darrer president de l’estat federal de Txecoslovàquia.

Col·laboració: 
VCa / MoZ

Llegir més...