OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

u

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia    Fonètica i fonologia

Sumari de l’article

escriptura escr i fonètica, fonologia fon
Vint-i-unena lletra de l’alfabet català, anomenada u [pl us].

La forma actual de la U és una evolució de la v. La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes: cub [kúp], salut [selút], muntanya [muņtáne]. A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal (guiar [giá], quisso [kísu]) o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ (guany [gwá&n;], quatre [kwátre], güellar [gwelá], qüestió [kwetió]. Pot comparèixer igualment com a segon membre d’un diftong decreixent: beure [béure], cau [káu], i fins i tot com a consonant en contextos intervocàlics: beuen [béwe], cauen [káwen]. Aquest últim cas és en distribució complementària respecte al primer, interconsonàntic. Articulatòriament, /u/ és un fonema que es realitza com a vocal velar, tancada. Des del punt de vista acústic presenta una estructura espectrogràfica amb un primer formant que oscil·la entre 154 i 228 cicles per segon i un segon formant amb una freqüència que va dels 315 als 607 cps. Això el fa un fonema vocàlic, difús i greu.

Origen del fonema /u/ del català

El fonema /u/ procedeix fonamentalment de u del llatí clàssic, en posició tònica o àtona (‘agulla’ < acūcula, ‘jutjar’ < iūdicare). Tant la ǫ del llatí vulgar (llatí clàssic ŏ), com la ọ (llatí clàssic u, ō) poden originar també el fonema català /u/ quan experimenten en el curs de llur història un procés de tancament per influència d’una iod que les segueix; això, però, només es produeix en els casos que el procés de resolució de la iod ha estat prou llarg en el temps per a haver causat la inflexió: ‘fulla’ < fŏlia, ‘lluny’ < lŏnge, ‘puny’ < pŭgnu, ‘fruita’ < frŭcta, ‘cuida’ cōg(i)tat; a més, la ọ del llatí vulgar pot també originar /u/ quan es troba en hiat (‘dues’ < dŭas, ‘cua’ < cōda), o bé quan és seguida d’una nasal i una consonant palatal o velar: ‘júnyer’ < iŭngere, 'ungla’ < ŭngula.

Col·laboració: 
RCM

Llegir més...