A mitjan anys noranta era parlada per uns 38 milions de persones, 33.530.000 de les quals la tenien com a llengua materna a Ucraïna, on és oficial. La resta dels parlants és repartida per les diverses comunitats ucraïneses del món, especialment a Rússia i a alguns altres estats de l’antiga URSS, part de l’Europa oriental, els EUA i el Canadà. Amb la cristianització del regne de Kíev, el vell eslau procedent de Bulgària fou introduït com a llengua escrita de l’Església oriental eslava. Només en la literatura profana (documents, cròniques, comèdies) s’introduïren elements del llenguatge col·loquial, fortament influït en el lèxic (sobretot als segles XVI-XVII) pel polonès. Els romàntics enriquiren aquest llenguatge popular amb elements del cançoner popular i del folklore. L’ucraïnès té tres grups dialectals: el del N, arcaïtzant (Polèsia), el del SW, molt diferenciat (Volínia, Podòlia, Galítzia, amb els seus subdialectes, i la Bucovina), i el del SE, més unitari, que té l’origen en els esforços de colonització dels segles XV-XVIII per tal de repoblar les regions estepàries despoblades per les invasions dels nòmades. A partir del 1790 la moderna llengua ucraïnesa escrita es desenvolupà sobre la base del dialecte sud-oriental del territori de Poltava-Čerkasy. L’ucraïnès és escrit en l’alfabet ciríl·lic, dins el qual, però, té alguns signes propis, que no existeixen, per exemple, en el rus, alhora que no en té alguns que són específics russos, i alguns altres en què, amb signes idèntics, la fonètica és diferent. De fet, l’evolució diferent de la fonètica d’algunes vocals o consonants del vell eslau entre l’ucraïnès i el rus és un dels trets que distingeixen, ja d’entrada, ambdues llengües, a part el lèxic propi i les formes gramaticals pròpies de cadascuna d’elles.
m
Lingüística i sociolingüística