A l’antiga Grècia i a Roma, el préstec usurari era molt estès, malgrat la condemna que en féu Aristòtil; però, en arribar la depressió econòmica del Baix Imperi, fou prohibit. El cristianisme proclamà la immoralitat dels préstecs amb interès, i els escolàstics ratificaren la condemna aristotèlica. A partir del s XII la nova conjuntura econòmica féu necessària l’acceptació del préstec amb un interès raonable, que hom justificà pels riscs que corria el prestamista o els perjudicis que li podia ocasionar. Es mantingué, però, la prohibició de la usura, entesa com a préstec amb interès abusiu. Tanmateix, aprofitant les necessitats econòmiques dels camperols, les pràctiques usuràries continuaren vigents i prengueren formes encobertes, com ara pactes secrets que establien penalitzacions pel retard a retornar els diners, etc. El desenvolupament del capitalisme generalitzà el préstec de diners i les lleis en determinaren el tipus d’interès permès i declararen il·legal la usura. A l’Estat espanyol, una llei de dret civil del 1908 anul·la qualsevol contracte de préstec amb interessos notablement superiors als normals. La sanció penal de la usura fou iniciada modernament pel codi penal del 1928, i fou prosseguida pel del 1932 i el del 1944. El nou codi penal del 1995 no tipifica la usura com a delicte.
f
Història
Dret penal