Hom distingeix en l’organisme dues classes de cèl·lules: les unes són renovables, com les de la pell, i les altres no, com les neurones. Sembla que les cèl·lules no renovables moren quan s’exhaureixen les reserves d’àcid ribonucleic, imprescindible per a l’activitat metabòlica. El procés de divisió de les cèl·lules renovables, que són les que es reprodueixen i donen lloc a d’altres abans de morir, es produeix d’acord amb l’obediència del codi genètic inscrit en els cromosomes. Cada cèl·lula transmet a la seva successora el codi genètic, però en el decurs de les innombrables divisions que s’esdevenen durant la vida es produeixen errors en la reproducció del codi. Quan aquests errors s’han acumulat més enllà de determinats límits converteixen el codi en inservible per a la transmissió de la vida i la cèl·lula mor sense deixar successió. La tendència de cada cèl·lula a una major o menor longevitat és determinada genèticament, però sobre aquesta tendència actuen nombrosos factors externs que la potencien o la frenen. Des de temps immemorial, la humanitat ha mirat de trobar substàncies que prolonguin la joventut, però, ara com ara, hom no ha descobert res que sigui capaç d’actuar sobre el programa genètic i, en aquest sentit, hom no pot fer res directament per a combatre la vellesa. Els productes utilitzats en les diferents èpoques amb la pretensió de rejovenir són, com a màxim, substàncies tòniques o estimulants l’eficàcia dubtosa de les quals feu que fossin abandonades en poc temps. Aquest fou el camí que seguiren els extrets de placenta i els embrionaris i la gelea reial. La procaïna, utilitzada en els últims anys, estimula la síntesi proteica i té una certa acció euforitzant. La ciència mèdica dóna molt poca importància als medicaments específics amb vista a prevenir i combatre la vellesa, però en dóna molta a la cura higiènica, mantinguda, preferentment, durant tota la vida. L’exercici físic moderat és indispensable per a mantenir un bon nivell funcional, especialment de l’aparell locomotor i cardiocirculatori. La gimnàstica i els passeigs quotidians, practicables a qualsevol edat, són generalment molt recomanables. D’altra banda, un plantejament semblant és vàlid per a prevenir l’envelliment intel·lectual: les funcions mentals es mantenen millor com més hom les hagi exercitat prèviament. També tenen un paper molt important l’alimentació, els hàbits, el medi de treball, les malalties sofertes, els problemes emocionals, etc.
El grau de vellesa real no depèn exclusivament dels anys viscuts: en igualtat d’anys d’edat, uns individus són més vells que uns altres, en funció de les seves peculiaritats genètiques i dels factors externs que han actuat al llarg de la seva vida. És per això que hom distingeix entre la vellesa real i la vellesa cronològica. Per tal de valorar la vellesa real, hom considera una sèrie de canvis anatòmics i fisiològics. Entre els canvis anatòmics hom considera la reducció de la talla, la desaparició de greix en algunes parts del cos, la disminució del pèl, l’aparició d’una línia blanca, entorn de la còrnia, la caiguda de les dents, la reabsorció de l’os dels maxil·lars i, en general, la disminució dels òrgans; i en el terreny fisiològic, la disminució de l’activitat d’aquests òrgans. La part de la medicina que s’ocupa, d’una manera especial, de les malalties dels vells és la geriatria. Semblantment a la prevenció de la vellesa, el tractament de les malalties que li són pròpies té una gran implicació social. Sovint els vells pateixen soledat, mancances econòmiques i incapacitat de valer-se per ells mateixos. Això exigeix una organització sanitària que consideri aquestes limitacions. Les nacions i els estats que han previst aquesta organització tenen una xarxa que inclou assistència domiciliària, hospitals als quals acudeixen els vells durant el dia per tal d’ésser sotmesos a tècniques de rehabilitació i residències adequades. Un mateix malalt pot ésser atès alternativament en cadascuna d’aquestes estructures, segons les necessitats de cada moment. Gràcies a la higiene i a la cura mèdica i social, ha augmentat considerablement la població de vells en el món, amb la qual cosa cada dia augmenten les exigències plantejades a la geriatria.
Demografia i vellesa
En demografia hom considera velles aquelles persones que han superat l’edat activa quant a la producció material o a la reproducció biològica. El criteri més utilitzat és el primer, i en conseqüència hom considera velles aquelles persones que tenen més de 60 o 65 anys. El criteri biològic és menys emprat, malgrat la seva alta significació demogràfica (població). En funció d’aquest criteri, hom considera vells aquells individus que han ultrapassat l’edat normalment fèrtil, o sia els 50 anys. Tant pel que fa a la producció material com a la biològica, el coneixement de la importància relativa dels vells en una població és d’un gran valor demogràfic; una proporció alta de vells significa problemes amb vista a la reproducció i problemes socioeconòmics (forta càrrega de població no productiva, que exigeix fortes inversions de caràcter social: pensions, establiments geriàtrics, etc). Les poblacions preindustrials tenien una feble càrrega de vells, i aquesta disminuí en la fase de transició, a causa del descens de la mortalitat; però cap a la fi del procés (revolució demogràfica) la forta reducció de la fecunditat donà lloc a un envelliment preocupant de les poblacions més avançades, que tenen avui del 15% al 20% de la població amb més de 60 anys. Hom no n'ha de cercar les causes en la prolongació de l’esperança de vida, que gairebé ha atès els límits, sinó en la reducció de les taxes de fecunditat. Als països subdesenvolupats, en canvi, el pes relatiu dels vells és molt feble, a causa de l’alta fecunditat i del descens de la mortalitat.
Psicologia de la vellesa
Entre les repercusions psicològiques ordinàries de la vellesa hom pot esmentar, a part les de caràcter biològic (pèrdua de fortalesa i coordinació, d’energia sexual, de claredat en la percepció o de sensibilitat gustativa, etc), amb les quals resten normalment connexes, la pèrdua de memòria, una menor capacitat per a l’aprenentatge i per a resoldre problemes nous, la rigidesa de pensament, la manca d’imaginació, etc. Tanmateix, cal distingir clarament entre vellesa i senilitat.
Valoració social de la vellesa
Al llarg de la història la vellesa ha tingut una valoració ambivalent: d’una banda, els vells han gaudit de prestigi, a causa de llur experiència, i de l’altra, hom els margina sovint, a causa de llur debilitat. En situacions de benestar la vellesa té més probabilitats de subsistir, mentre que en temps de penúria hom ha arribat fins i tot a sacrificar els vells (tal com passa amb alguns animals superiors). Actualment, a causa dels avenços farmacològics i de la higiene, la vellesa es perllonga d’una manera considerable, i normalment els fets que en provoquen psicològicament l’inici (com és ara la jubilació) solen ésser externs, malgrat que la persona estigui en plena maduresa i no hagi atès la decrepitud ni la inutilitat pròpia de la senilitat. Val a dir que l’atenció social es decanta preferentment vers la infància i la joventut. Amb l’atomització de les famílies, l’atenció als vells esdevé com més va més problemàtica, fins al punt que gairebé només pot ésser solucionada a un nivell estatal. Cal reconèixer, però, que les pensions atorgades als jubilats (assegurança de vellesa) són ben insuficients, llevat d’alguns països (sobretot als nòrdics, on equivalen a dos terços del salari mitjà anual).