Aquests discs van proveïts d’uns solcs finíssims (microsolcs) i són de material plàstic. La lectura pot ésser feta amb un dispositiu piezoelèctric, amb una agulla de diamant, o bé òptic, amb un làser i un sensor fotoelèctric col·locats a les dues cares del disc, que és transparent i flexible. Hi ha diferents sistemes de videodisc. Els sistemes CED (Capacitive Electronic Device) i VHD (Very High Density) són de tipus capacitiu i tenen un funcionament anàleg al dels discs fonogràfics clàssics; consisteixen en un disc giratori i una agulla que hi manté un contacte físic. Així, per la superfície del videodisc es desplaça una punta de diamant, que llegeix la informació, amb els inconvenients de desgast que això representa. El CED ha quedat comletament antiquat i és fóra d’ús. El VHD, ideat per JVC, ha evolucionat en la versió AHD, que utilitza tècniques digitals sobre quatre canals en cada cara del disc i permet combinar senyals monofònics i estèreo en àudio i també de vídeo i de dades. De totes maneres, el futur del videodisc està en l’ús i desenvolupament dels discs òptics, concretament dels discs làser, de manera que és possible que en el futur tinguin un ús semblant al dels discs compactes d’àudio (que han experimentat una difusió espectacular en pocs anys), però per a imatges de vídeo. Així, pot arribar a ésser un competidor de l’actual sistema de videocassette, a causa de la qualitat d’imatge més elevada que proporciona. De totes maneres, no permet l’enregistrament, sinó només la lectura, i aixó en limita l’aplicació. Hom ha desenvolupat sistemes de videodisc interactiu, en què hi ha una memòria RAM programable. El videodisc és, encara, de poc ús a Europa, situació completament diferent a la dels EUA i del Japó.
m
Electrònica i informàtica
Comunicació