Com que aquesta cançó era utilitzada com a refrany comentat poèticament amb cobles glossadores, el terme passà a indicar la composició global (cançó-refrany i estrofes glossadores). Durant el Renaixement la cançó tradicional fou tractada polifònicament pels compositors més notables, entre els quals destaquen Juan del Encina, Mateu Fletxa el Vell, Pedro de Pastrana, Cristóbal Morales i Juan Vásquez. Al s XVII es convertí en una cantata per a veus i instruments de caràcter religiós, i els compositors més notables foren J.B.Comes, A.T.Hortells, M.Romero, J.Cererols i P.Rabassa. Al s XVIII inicià la seva decadència. La forma musical (refrany i estrofes) correspon a l’antiga dansa i formes similars de la poesia catalana, molt més antigues; es tracta, doncs, d’una mera introducció de nom —i no de gènere— produïda a mitjan s XVI per influència de la poesia castellana. Hom en féu també les adaptacions villancet i vilancet (Pere Serafí). A partir del s XVII sovint ha designat la nadala, per raó de la mateixa influència nominal; Josep Carner usà el nom i recreà aquesta darrera modalitat en el seu poema El rústic villancet.
m
Música
Literatura