i vitrall | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

vitrall

vidriera, vitral (es), stained glass window (en)
substantiu masculím
Art

Sumari de l’article

vidriera, vitral (es), stained glass window (en)
Vitrall
© Fototeca.cat-Corel
art art
Vidriera de colors d’alguns finestrals, lluernes o altres obertures d’un edifici, construïda segons un disseny o dibuix previ (cartó) i manegada generalment amb plom sobre un bastidor metàl·lic.

La primera operació del vitraller consisteix a calcar en un paper el cartó pintat per l’artista. Després retalla aquest paper en plantilles, que serviran de model al tallador de vidres. Un cop tallats els vidres, hom els emploma provisionalment per tal de poder-hi pintar els traços del dibuix amb pintura vitrificable. Desarmats els vidres, hom els cou novament al forn (entre 500 °C i 700 °C) per a fixar les pintures. Emplomats novament, hom solda les tires de plom i en forma diversos plafons, els quals, un cop col·locats en un bastidor metàl·lic, són encastats amb barres de ferro al seu lloc definitiu.

En les esglésies paleocristianes era conegut ja el vitrall muntat en armadures de pedra o estuc, però probablement ja s’utilitzava l’armadura de plom. A Occident, les excavacions han lliurat fragments de vidre de vitrall des de l’època merovíngia i, sobretot, carolíngia. L’exemple més antic de figura humana coneguda és el fragment de vitrall de Lorsch (Hessen) conservat, restaurat, al museu de Darmstadt (segles IX-X). El conjunt més antic de vitrall monumental ben conservat és el de la catedral d’Augsburg (~1100). A França, durant el segle XII, hi ha sèries monumentals comparables a la pintura mural i a la miniatura contemporànies (finestrals de les catedrals de Le Mans, Poitiers i Angers). Entre el 1140 i el 1145 l’abat Suger de Saint-Denis feu executar la meravellosa sèrie relacionada amb l’art musiu que influí tants de conjunts, com el de la façana occidental de la catedral de Chartres (~1150).

Els vitralls del segle XII es distingeixen per llurs colors vius i generalment clars; les finestres presenten grans personatges drets, i els plafons tenen formes geomètriques amb fons ornamental de colors variats i sanefes geomètriques o vegetals.

Durant la primera meitat del segle XIII (Chartres, Bourges, Sens, Canterbury) les composicions eren complicades, mentre que després, amb la modificació de l’estructura de les finestres, els plafons rectangulars s’imposaren i les parts figurades s’associaren a les grisalles incolores. La producció francesa fou aleshores molt important (Chartres, Bourges, Sens, Auxerre, Sainte-Chapelle de París), sense oblidar altres conjunts, com els de Canterbury, Estrasburg, Erfurt, Assís, etc.

A la fi de l’edat mitjana el vitrall s’inspirà més aviat en la pintura mural i la miniatura (Saint-Ouen de Rouen, catedral d’Evreux, presbiteri de la catedral de Colònia, Königsfelden, a Suïssa). Els pintors italians renaixentistes feien cartons per a vitralls (Ghiberti i Donatello). Els tallers d’Anvers i de Brussel·les es desenvoluparen i difongueren llurs produccions fins a Cambridge: la capella del King's College és una de les obres més importants del Renaixement septentrional.

Després del 1530, sobretot als països que adoptaren la Reforma, el vitrall es perdé. Els mestres flamencs, però, continuaren els grans vitralls (Dirck Vellaert, Bernard von Orley) i l’arquitectura civil utilitzà també l’obra dels grans mestres.

Els primers col·leccionistes de vitralls antics sorgiren a Anglaterra a mitjan segle XVIII. L’interès per aquesta tècnica es desenvolupà amb els estils neogòtics del segle XIX i les restauracions dels monuments medievals. Alguns dels grans pintors romàntics, com Delacroix, Ingres, Peter Cornelius i els anglesos Burne-Jones i William Morris, proporcionaren cartons als vidriers.

El nou gust pel vitrall tingué el seu apogeu amb l’estil 1900. A França cal esmentar els vitralls de P.O. Merson, E. Grasset i A. Besnard; a Holanda, els de J. Toorop i H. Thorn-Prikler, i a Cracòvia, els de S. Wyspianski. Les tendències més recents de l’art, cubistes i abstractes, atreuen cap al vitrall nombrosos artistes (Braque, Matisse, Léger, Chagall). Les esglésies s’adornen amb vitralls de mestres contemporanis. El problema de la conservació d’aquestes obres d’art és un dels més actuals, car els vitralls s’envelleixen molt ràpidament amb la pol·lució atmosfèrica. Han estat creats nous laboratoris especialitzats per a estudiar la natura del vidre i la manera de minorar-ne l’erosió.

Els vitralls als Països Catalans: dels orígens fins al segle XIX

A Catalunya no es coneix pràcticament res dels vitralls romànics o anteriors. Cal esperar fins a la construcció dels grans monuments cistercencs per a trobar-ne. A Santes Creus (1170-1225) es conserva encara un extens repertori decoratiu, de vidre quasi incolor, amb motius geomètrics o vegetals. Les vidrieres del mateix tipus que hi devia haver al monestir de Poblet, fabricades per un cert Guillem a la darreria del segle XII, degueren ésser destruïdes a la darreria del segle següent, i només se’n conserven alguns fragments al museu. L’època de més florida d’aquest art fou, als Països Catalans, al segle XIV (seus de València i de Mallorca). El gran finestral de la façana de Santes Creus presenta escenes de la vida de Crist. Els personatges són petits, i les escenes són emmarcades en arcades, com a la Nativitat o l’Epifania de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. Conjunts importants són també les finestres de la capçalera i algunes de la nau de la catedral de Girona en les quals intervingueren mestres com Guillem de Letumgard o Ramon Gilabert, el primer també autor dels vitralls de la capella dels Sastres a la catedral de Tarragona. També de la catedral de Girona és el vitrall figuratiu conegut més antic de Catalunya, descobert el 2019 en unes obres de restauració del retaule del Corpus Christi a la capella de Sant Martí i Sant Francesc. El vitrall, de 3 m d’alçària per 1,30 m d’amplada, és format per deu plafons datats d’entre la primera meitat del segle XIII i el final del XIV. Excepcionalment s’ha conservat a Girona una taula de vitraller, únic testimoni d’aquests elements de treball dels vitrallers medievals. També són remarcables els conjunts del monestir de Pedralbes, la rosassa de la façana de Sant Cugat i alguns vitralls amb els evangelistes de la capçalera de la catedral de Barcelona. A la catedral de Tarragona resten també algunes finestres del segle XIV, com la del Bateig de Crist. Els plafons de l’Ascensió i del Lavatori de Santa Maria del Mar de Barcelona tanquen aquest segle.

Durant el segle XV són coneguts alguns noms d’artistes, tant estrangers —sobretot del nord de França— com catalans —Pere Robert, Joan Baró, Gaspar Oliver—. La capella de Sant Andreu de la catedral de Barcelona mostra les principals característiques dels vitralls del principi del segle XV, en aquest cas comparables a algunes obres del pintor Lluís Borrassà. S’hi pot afegir la sala capitular del monestir de Pedralbes. El Coronament de la Mare de Déu de la gran rosassa de Santa Maria del Mar de Barcelona pertany a la segona meitat del segle XV, fou contractat l’any 1460 per Antoni Llonye. En aquest moment, contràriament a la resta de la Península, pocs vitrallers estrangers semblen treballar a Catalunya: es pot citar, però, la vidriera del Judici Final de Santa Maria del Mar, obra del mestre vitraller d’Avinyó Severí Desmasnes o el vitrall dels Apòstols de la seu de Girona, obra del tolosà Antoni Tomàs. Els artistes són més coneguts des del segle XVI: tota la primera meitat del segle és presidida pel treball de la família Fontanet (Noli me tangere de la seu de Barcelona, obres a Santa Maria del Mar, Pedralbes i tres vitralls a l’absis de Sant Just, tot a Barcelona; com també alguns treballs a Girona entre els quals destaca el vitrall de les Sibil·les, a la seu). L’art del vitrall entrà en un període de decadència a la fi del segle XVI, que durà fins ben entrat el segle XIX. Per il·lustrar aquest període intermedi i, en general, l’art del vitrall durant tot el segle XVIII, es pot esmentar la vidriera de La Nativitat i l’Epifania, executada per Revella segons els models del pintor A. Viladomat, a Santa Maria del Pi.

Els vitralls als Països Catalans: del Modernisme ençà

L’interès del Romanticisme primerament i del Modernisme després per l’art gòtic impulsà els mestres vidriers d’arreu d’Europa a la recerca d’aquella tècnica oblidada. Com a Anglaterra amb William Morris i Burne-Jones i a França amb Viollet-le-Duc, a Catalunya sorgiren els noms de la dinastia Amigó, Agustí Rigalt i Cortiella, J. Sagalés, A. Aymat, Josep Pujol i Josep Espinagosa i Farrando entre els vitrallers premodernistes. Fou, però, amb la plenitud del Modernisme que el vitrall català arribà a prendre la més àmplia volada, impulsada en gran part per tota una sèrie d’artistes i d’arquitectes exigents. Així, és bàsica la col·laboració de Domènech i Montaner amb el vitraller Antoni Rigalt i Blanch, per l’obrador del qual passaren pràcticament tots els millors artistes i arquitectes de l’època i d’on sortiren quasi tots els vitrallers catalans. També fou assídua la col·laboració entre Rigalt i l’arquitecte Jeroni Granell.

Entre els artistes que treballaren els vitralls excel·leixen particularment Joaquim Mir i Darius Vilàs, pintors, i els arquitectes Rubió i Bellver, Balcells i Buigas, Puig i Cadafalch, Gallissà, Jujol, Sagnier i, d’una manera molt preeminent, Domènech i Montaner. Cal assenyalar la interessant experiència d’Antoni Gaudí, amb Jaume Llongueras, Iu Pascual i J. Torres i Garcia, a la seu de Mallorca, on intentà d’obtenir una veritable tricromia sobreposant tres vidres de colors primaris convenientment rebaixats. També cal esmentar els vitralls fets a l’obrador barceloní dels Maumejean, d’origen francès, i de l’alsacià Ludwig Dietrich von Beär, continuat pel seu fill Marcos Dietrich Rimoldi, la producció dels quals sobresortí sempre per la seva tècnica excel·lent i l’estil depurat. En aquest taller es formà Lluís Oriach i Caselles, establert després amb el seu fill Antoni Oriach i Rovira, inici d’un taller que encara continua actualment. És també molt notable l’existència d’uns vitralls cloisonné a Barcelona, obra de Frederic Vidal per a la família Bertrand.

A més de la influència ideològica de Morris i Ruskin sobre els vitrallers catalans, cal comptar la influència formal de francesos, com Eugène Grasset; però fou el gran mestre vidrier nord-americà Louis Comfort Tiffany que aportà un tipus de vidre que esdevingué ràpidament el característic dels vitralls modernistes, el vidre anomenat americà.

L’arribada del Noucentisme canvià la temàtica del vitrall, sense representar, però, més canvi que el purament formal. El pintor Francesc Labarta, sempre en col·laboració amb la casa Granell, n’és el màxim exponent. Pel seu interès com a transició d’una època a l’altra cal esmentar Francesc Canyellas i Balagueró (1889-1938). El Noucentisme aviat desembocà en l’art-déco, i perdurà en constant evolució fins el 1936. Després del 1939 la reconstrucció de les esglésies absorbí la producció dels industrials vitrallers, que caigueren en una anacrònica imitació dels estils d’altres èpoques. Excepcionalment, però, alguns artistes projectaren vitralls; pel seu sentit colorístic molt de vidrier, cal destacar els d’A. Vila i Arrufat al santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell, de Labarta a Santa Tereseta de Gràcia, de Ramon Rogent, que té obres molt reeixides a Rubí, i del pintor Raimon Roca —a Terrassa— i Pere Pruna a la capella de les Reparadores de Barcelona.

Així com el vidre americà fou el clàssic del Modernisme, la llosa de vidre de color, experimentada a França cap a l’any 1938, tingué una gran difusió al Principat de Catalunya els anys cinquanta. És la gran aportació tècnica que, coincidint amb els corrents abstractes i per la seva fàcil integració en l’arquitectura, donà un nou llenguatge a l’art del vitrall. Així, juntament amb els industrials vidriers Granell, Oriach, Bonet, Dietrich, etc., aparegueren un nombre important de pintors que amb més o menys continuïtat es dedicaren al vitrall amb esperit investigador. Amb una dedicació més plena hi ha Domènec Fita, Jordi Alumà, J. Riu i Serra, Fornells i Pla, J. Grau i Garriga, A. Ràfols i Casamada, Jordi Domènech, Will Faber, Llucià Navarro, Joan Vila i Grau i, d’una manera excepcional, Antoni Tàpies (convent de Sui, Suïssa, 1967-68), J.J. Tharrats i Joan Hernández i Pijuan.

Col·laboració: 
XBA
Data de revisió: 
2019-12-24

Llegir més...