És vista (des d’una perspectiva ètica) com a seu i fonament de la conducta moral i de la qual hom ha fet àdhuc (en una interpretació metafisicovoluntarista del món) principi darrer i absolut de la realitat. Psicològicament, per exemple, la voluntat sol ésser entesa com a integrada per un primer moment de reflexió sobre el fet i l’objecte de l’acció, amb una corresponent deliberació sobre el camí a seguir o els mitjans de què hom s’ha de servir, seguida del moment de l’elecció del camí o dels mitjans concrets i del de la realització final de l’acció abans dita. També psicològicament, d’altra banda, hom considera sovint el concepte de voluntat com a antiquat, i cedeix lloc, com més va més, a conceptes com el de motivació, bé que alhora hom el considera també com a expressió vàlida per a diferenciar els fenòmens a què es refereixen altres fenòmens corresponents al que sol anomenar-se reflex, moviment inconscient i hàbit. Finalment, seguint l’argument tradicional, la voluntat representa psicològicament l’equilibri entre les forces instintives i la raó, i hom pot considerar les falles d’aquest equilibri (abúlia, apatia) com a malalties de la voluntat, que influeixen, de fet, sobre tota la personalitat. En un sentit més estrictament filosòfic, el concepte de voluntat és íntimament connex amb el de llibertat, comporta els mateixos problemes que els suscitats per aquesta i és, així, tema ineludible de qualsevol concepció ètica o moral. Pel que fa al voluntarisme metafísic, la voluntat és considerada per aquest no sols com a irreductible al racional, ans àdhuc d’una manera positivament irracionalista i antiracionalista ( voluntarisme).
f
Filosofia
Psicologia