Bé que en sentit restringit només hauria de cenyir-se als fenòmens lligats amb l’erupció dels magmes a la superfície, en la realitat comprèn també el conjunt de processos de la generació dels magmes en profunditat i llur evolució durant l’ascens cap a la superfície. La vulcanologia, en el sentit que estudia les roques volcàniques (laves solidificades i piroclasts), depèn de la petrologia. Les roques volcàniques són examinades en làmines primes, fent ús del microscopi petrogràfic (de llum polaritzada). En alguns casos, quan els grans minerals són massa petits per a ésser estudiats amb el microscopi, les roques són analitzades químicament, com també els gasos volcànics que surten a la superfície junt amb el magma o bé sols, a través d’esquerdes (fumaroles). Els més habituals són el diòxid de carboni, el diòxid de sofre, el vapor d’aigua i el sulfur d’hidrogen. També poden formar-ne part petites quantitats d’altres elements volàtils com el nitrogen, l’heli, l’hidrogen i el mercuri i de compostos com el fluorur o el clorur d’hidrogen. Cada gas té una determinada solubilitat en un determinat magma, de manera que en baixar la temperatura, se'n separen primer els gasos menys solubles. Així, hom ha comprovat que l’aigua i els gasos de sofre no són alliberats fins que el magma assoleix la superfície, mentre que el CO2 és alliberat a unes quantes desenes de quilòmetres de profunditat. Un altre fenomen volcànic són les fonts termals. El seu estudi, juntament amb el dels gasos volcànics, dóna informació —en ser-ne trets característics— dels estadis tardans d’activitat volcànica. Els fenòmens volcanics estan relacionats amb algun tipus de dipòsits de minerals (metàl·lics i no metàl·lics). Així, a partir de processos hidrotermals de magmes àcids (rics en SiO2) es poden formar dipòsits de coure, plom i plata; per simple cristal·lització de magmes bàsics (pobres en SiO2) o ultrabàsics es formen, per exemple, dipòsits de níquel, de titani i ferro o de cromita. El vulcanisme submarí (localitzat a les dorsals centreoceàniques i als marges dels continents) crea dipòsits anomenats exhalatius, amb acumulacions interessants de sulfurs massius, com, per exemple, de coure-ferro-zinc o de coure-níquel-platí i també concentracions de fòsfor.
f
Geografia