OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

wagnerisme

substantiu masculím
Música
música mús
Nom donat al corrent dramaticomusical que s’estengué per Europa i Amèrica cap al darrer quart del segle XIX i que imposà l’obra de Richard Wagner, fins aleshores poc acceptada en els cercles musicals i entre els sectors més conservadors del públic.

Capdavanters d’aquest moviment foren, a Alemanya, Liszt i diversos músics de renom, com Hans von Bülow; al Regne Unit, Houston Stewart Chamberlain, David Irvine i sobretot Bernard Shaw; als Països Baixos, Hendrik Viotta, fundador de la Wagner-Vereniging d’Amsterdam; i a França, on l’obra de Wagner topà amb una fortíssima resistència, Antoine Lascoux, fundador de la societat Le Petit Bayreuth, a més de compositors com Saint-Saëns i el grup de músics francobelgues encapçalat per V.d’Indy i Ernest Chausson, a més d’Ernest Reyer, E.Chabrier, Henri Duparc i d’altres. El 1885 aparegué una Revue Wagnérienne fundada per Édouard Dujardin. A Itàlia també era forta l’oposició a Wagner, però Bolonya fou la ciutat capdavantera en l’interès per la seva música, i Giuseppe Martucci hi fundà una Società Wagneriana; aquest clima penetrà gradualment també a Milà. A la península Ibèrica la penetració fou lenta, i restà reduïda pràcticament a Barcelona, amb l’Associació Wagneriana (1901); una associació de nom semblant, fundada a Madrid el 1911, existí només fins el 1914. També en foren fundades a Buenos Aires, Nova York i algunes altres ciutats nord-americanes. L’hostilitat suscitada envers Alemanya a la Primera Guerra Mundial féu disminuir considerablement la força del wagnerisme als països aliats, fet que es repetí amb motiu de la Segona Guerra Mundial, amb més força. Amb tot, es manté d’una manera considerable en molts països.

Als Països Catalans, el wagnerisme arrelà amb un cert retard respecte a d’altres països europeus, però, un cop consolidat, assolí una importància extraordinària, sobretot a Barcelona. Aquest corrent, iniciat pel metge barceloní Josep de Letamendi i impulsat decisivament per Joaquim Marsillach i Lleonart, tingué aviat ressò en el món de la crítica musical i en tots els camps culturals catalans, on resultà atractiu des d’un punt de vista filosòfic, però, sobretot, per una identificació, potser excessiva, amb el moviment catalanista pel que representava de nacionalisme musical dut a les darreres conseqüències i pel prestigi que tenia entre els modernistes catalans el món germànic. Així, doncs, si bé les primeres traduccions dels texts wagnerians més importants (Biblioteca Arte y Letras, 1885) són encara en castellà, la difusió dels texts wagnerians, llevat d’alguna excepció esporàdica, es féu sempre en català, especialment arran de l’aparició de l'Associació Wagneriana de Barcelona. Aquesta entitat promogué conferències i concerts per a l’estudi seriós de l’obra de Wagner (i d’autors vinculats a l’estètica wagneriana) i traduí (per mà de Xavier Viura, Antoni Ribera, Jeroni Zanné i, sobretot, Joaquim Pena) les òperes de Wagner (des de Die Feen fins a Parsifal) entre el 1901 i el 1910, mentre que, d’altra banda, Joan Maragall i Antoni Ribera publicaven Tristany i Isolda (1904, Edició Catalunya) i J.Lleonart i A.Ribera publicaven a Palma la primera versió catalana de Lohengrin (1905). Alhora, l’Associació Wagneriana publicà obres estrangeres sobre la música de Wagner, com El drama wagnerià, de H.S.Chamberlain (1902), L’art de Ricard Wagner, d’A.Ernst (1909) i obres teòriques del mateix Wagner. Diversos autors catalans publicaren també anàlisis de l’obra wagneriana, com Ramon Salvat i Ciurana (Música del presente, 1892), Miquel Domènech i Espanyol (Parsifal, de Wagner, traduït al francès, 1902), etc. Els anys 1923-29 Joaquim Pena emprengué una nova sèrie de traduccions dels drames wagnerians al català, però aquests anys el wagnerisme retrocedí davant la importància creixent de l’òpera russa. Una nova revitalització fou la propugnada per l’actitud progermànica adoptada pel règim de Franco, des del 1939: l’amistat amb l’Alemanya nazi permeté la visita propagandística de grans companyies alemanyes que representaren el repertori wagnerià habitual (Tetralogia completa, 1941 i 1943), bé que l’Associació Wagneriana (que s’extingí el 1942) i tota vinculació catalanista en restaren totalment al marge. Les representacions wagnerianes de qualitat continuaren, però, després del 1945 i motivaren un darrer ressorgiment del wagnerisme, centrat especialment entorn de Núria Sagnier i Costa, que, amb el pseudònim d’Anna d’Ax, publicà Wagner vist per mi (1951) i traduccions catalanes de totes les òperes habituals de Wagner (1955-61), moviment que coincidí amb la darrera gran manifestació wagneriana a Barcelona: la visita del Festival de Bayreuth al Gran Teatre del Liceu (abril-maig del 1955). A València, el moviment wagnerià, iniciat arran de l’estrena de Lohengrin al Teatre Principal (1888), ha tingut una vitalitat molt menor. El seu principal representant fou Eduard López-Chávarri, autor d'El anillo del Nibelungo. Estudio artístico... (~1905) i d’acurats programes per a les representacions del Teatre Principal.

Col·laboració: 
RoA

Llegir més...