i waterpolo | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

waterpolo

Nom anglès dewater polo (en), water-polo (es), (en)
substantiu masculím
Esport
Nom anglès dewater polo (en), water-polo (es), (en)
El Club Natació Catalunya disputant un partit de waterpolo
© Fototeca.cat
esports esport
Esport col·lectiu de pilota que hom disputa en una superfície limitada de piscina (30 per 20 m).

La profunditat ha d’ésser superior a 1,80 m. Cada equip és format per set jugadors (un porter, dos defenses, un mig i tres davanters) i quatre suplents, que poden ingressar a l’equip en substitució d’algun company, amb l’autorització de l’àrbitre. Els partits es disputen en quatre períodes de set minuts de joc real, amb dos minuts de descans entre cada període. Guanya l’equip que fa més gols. Les porteries fan 3 m de llargària i una alçària de 90 cm per damunt de l’aigua. La pilota, de 68 a 71 cm de diàmetre, ha de pesar més de 400 g i menys de 450. És considerat com a falta llançar intencionadament aigua a la cara d’un adversari, dificultar els moviments d’un contrari que no tingui la pilota, copejar la pilota amb la mà closa, tocar-la alhora amb totes dues mans i dificultar l’acció del contrari amb el cap o els colzes. El porter, que és l’únic que pot tocar la pilota amb totes dues mans alhora, no la pot llançar més enllà de la línia central.

Camp de joc i pilota de waterpolo (entre parèntesis, les mides del camp de joc per a dones)
© Fototeca.cat
Originari de la Gran Bretanya, el waterpolo, amb l’antic nom de football in the water, es remunta a la primera meitat del segle XIX. El 1894, amb una reglamentació poc definida, es propagà a Alemanya, Àustria, Bèlgica, França, Suècia i Hongria, i a poc a poc s’estengué per la resta dels països europeus. Fou introduït als EUA el 1895. El 1900 feu l’aparició oficial als segons Jocs Olímpics de l’era moderna, celebrats a París. Amb la creació (1908) de la federació internacional de natació amateur (FINA), hom procedí a una revisió dels reglaments anglesos i a una redacció més racional i sistemàtica. Modificacions posteriors han procurat d’evitar la duresa creixent d’aquest esport i li han donat una major espectacularitat. A l’Estat espanyol ha estat un esport gairebé exclusivament català. El primer equip que s’hi formà fou el del Club de Natació Barcelona, del 1909, que guanyà 30 vegades seguides el campionat d’Espanya fins l’any 1970; posteriorment la seva hegemonia ha estat disputada pel Barceloneta, el Montjuïc i el Catalunya. Aquests quatre equips han fornit la base de la selecció espanyola, que ha participat en quasi totes les edicions dels Jocs Olímpics des del 1920 (Anvers). Fou semifinalista als Jocs Olímpics de Moscou (1980), subcampió als de Barcelona (1992) i medalla d’or als d’Atlanta (1996), subcampió (1991) i campió (1998) als Campionats del Món de Perth i primer al Campionat d’Europa d’Atenes (1991). En la Copa d’Europa han destacat el Club de Natació Barcelona, que el 1975 fou semifinalista, el Club de Natació Montjuïc, subcampió el 1978 i el 1982 i semifinalista el 1979, i el Club Natació Catalunya, que fou campió el 1995. A la Recopa d’Europa, ultra els esmentats, hi han participat el Club de Natació Manresa (1978) i el Club Natació Catalunya, campió el 1986 i el 1988. Individualment cal destacar Manuel Estiarte, considerat un dels millors jugadors del món.

Col·laboració: 
RSR / AMV
Llegir més...