OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

zen

substantiu masculím
Budisme
budisme bud i psicologia psic
Forma japonesa de l’escola budista xinesa Chan, introduïda al Japó pel monjo Eisai (1191) i perfeccionada pel monjo Dōgen (1227).

El zen rebutja l’especulació, l’argumentació i la teorització i es preocupa únicament de la il·luminació interior (satori). Per a disposar-se a rebre-la, hom se serveix de dos mitjans principals: el dels kōan (qüestions paradoxals i aparentment absurdes, que no tenen una resposta lògica) i el del zazen o meditació tranquil·la, que hom practica especialment en una sala de meditació, anomenada dōjō, situada al bell mig dels monestirs. A part la intensa meditació, els monjos de l’escola zen, a diferència de moltes altres sectes monacals budistes, es dediquen a una vida de servei i treball i són considerats al Japó com l’exemple més perfecte d’activitat. El zen ha influït profundament la vida japonesa: el seu esperit impregna elements tan importants de la cultura com ara la cerimònia del te, els arranjaments florals, la jardineria i les famoses arts marcials. És, segurament, la forma de budisme que ha despertat un interès més considerable a l’Occident, on hom ha format nombrosos grups, tant a Europa com als EUA. Alguns psicòlegs i psiquiatres (Gustav Jung, Eric Fromm, etc), influïts pel filòsof americà Alan Watts i pel psicòleg Jack Huber, han valorat positivament el zen des d’un punt de vista fins i tot terapèutic, per tal com amb la seva pràctica hom ateny un coneixement personal i intuïtiu del significat de la pròpia existència, que és el terme de qualsevol psicoteràpia i psicologia clíniques.

Col·laboració: 
EAg / CGR

Llegir més...