i alemany | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

alemany | alemanya

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Individu d’un poble de llengua germànica establert, en la seva major part, a l’Europa central.

La integració, característiques i extensió d’aquest poble han sofert en el curs de la història vicissituds molt variades. Les estirps germàniques occidentals fixades a la regió, un cop passat el període de les invasions o migracions (francs, saxons, alamans, baiuvarins, turingis i frisons), no començaren a adquirir els sentiments de diferenciació davant els altres pobles i de pertinença a una comunitat (Zusammengehöirigkeit), base d’una consciència nacional, fins que la partició de l’imperi carolingi no portà al pla polític la contraposició d’aquest conglomerat ètnic amb les poblacions de parla romànica del que després seria França i, més tard, amb les d’Itàlia. La denominació nacional actual (deutsche) pren origen ja al s. VIII en el fràncic theudisk (de theoda, ‘estirp’, ‘poble’), que designava la parla materna dels francs instal·lats a la Gàl·lia merovíngia, per oposició a walhisk (alemany: welsh), és a dir, el llatí parlat pels indígenes, perllongat després en la lingua romana rustica en els parlars romànics posteriors. La generalització d’aquesta denominació (llatí: theodiscus), com també la seva identificació amb la clàssica de teutons, tingué lloc, per via culta, als s. IX i X. La contraposició amb els pobles romànics es veié reforçada per la banda oriental amb la contraposició existent entre les poblacions germàniques i les eslaves, i s’acabà de definir així la consciència nacional alemanya. Aquesta consciència, però, atesa l’heterogeneïtat dels pobles inclosos dins l’anomenat Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya i la pervivència del particularisme de les estirps (Stämme), no arribà a congriar-se segons el típic model europeu occidental fins dates molt recents i encara d’una manera incompleta a causa dels avatars històrics —exclusió d’Àustria i de la Suïssa germànica de l’estat anomenat Alemanya, divergència dels destins polítics dels francs septentrionals o neerlandesos—. Cal notar, finalment, pel que fa a la personalitat col·lectiva dels alemanys, que els pobles veïns els han denominat, segons llur respectiu punt de vista, amb el mateix nom nacional (italià: tedeschi), amb el nom llatí clàssic (anglès: Germans; el mot Dutch ha romàs reservat als neerlandesos), o amb el d’alguna estirp concreta (com, per exemple, el català alemany, d’alamà). L’expansió demogràfica dels alemanys s’ha manifestat al llarg de la història en el procés intern d’artigament de boscs i d’erms als territoris patrimonials; en la germanització més o menys completa i definitiva de vastos territoris arrabassats a l’eslavisme (marques bavareses i orientals); en la colonització de països eslaus, d’Hongria i de Romania, afavorida pels mateixos prínceps locals com a recurs polític i econòmic, procés allargassat des del s. X fins al s. XIX, en el seu doble aspecte de colonització pagesa i minera i de colonització urbana; i, finalment, en l’emigració transoceànica (als EUA, el Brasil, l’Argentina, Xile i Austràlia principalment) pròpia dels s. XIX i XX. Els efectes de les tres darreres manifestacions s’han vist profundament afectats pels nacionalismes dels països de l’Europa oriental, les “repatriacions” nazis i la mortaldat i les expulsions arran de la Segona Guerra Mundial.

Llegir més...