OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

música anglesa

substantiu femeníf
Música
música mús
L’art musical d’Anglaterra, inclosa la producció dels músics no anglesos incorporats al món cultural anglès.

El cant pla fou introduït a Anglaterra pel monjo Agustí de Canterbury (?-~ 605), enviat pel papa Gregori I. Poc temps després, la música era ensenyada a Canterbury, Malmesbury, York, etc. La participació anglesa en el repertori litúrgic occidental consistí a crear antífones i oficis en honor dels sants i màrtirs anglesos. El cant pla anglès es troba en una gran part codificat en l'Usus Sarum, del començament del s. XIII, que conté el ritu de Salysbury, que serví de base a la litúrgia anglicana. El cançoner de Cambridge (s. XI) conté la línia musical profana amb text llatí: cants polítics, cançons eròtiques i laments amb notació neumàtica. L’art dels trobadors fou conegut a Anglaterra gràcies a Elionor d’Aquitània, filla del primer trobador conegut, Guillem IX (1071-1127); el seu fill Ricard Cor de Lleó escriví cançons en llengua d'oïl i en provençal (llengua d'oc). Els trouvères exerciren una notable influència al sud d’Anglaterra. Quant a la polifonia, ja al s. IX, l’irlandès Joan Escot Eriúgena (~ 810 - d 877) parlà de música a dues veus i l’anomenà organum. Giraldus Cambrensis, en la seva Descriptio Cambriae del final del s. XII, diu que existia el costum popular de cantar a diverses veus, especialment en la música gal·lesa, escocesa i irlandesa. És sabut que al Yorkshire es practicava una modalitat anglesa de la diafonia: el gymel (cantus gemellus), basat en l’ús de l’interval de tercera, molt rar en la polifonia del continent. La primera col·lecció occidental extensa d'organa a dues veus que es conserva és anglesa: conté més de 150 peces, i és coneguda amb el nom de Winchester Troper. Les formes polifòniques insulars restaren molt de temps vinculades a la litúrgia, i fins i tot formes autònomes com és ara el motet apareixien inserides en els organa litúrgics. Una altra característica de la música anglesa medieval és la dificultat de diferenciar les diverses formes musicals: organum, conductus, motet, etc. La composició més cèlebre i sorprenent del final del s. XIII i del començament del XIV és el cànon Summer is icumen in, primer exemple de polifonia a sis veus. Anglaterra conserva la més antiga tabulatura per a orgue: el Robertsbridge Codex (s. XIV). La font més completa sobre música anglesa d’aquest segle són els fragments procedents de Worcester, Reading i York. Contenen 138 peces litúrgiques a diverses veus, escrites pels components de la capella reial anglesa (Byttering, Cooke, Excestre, Power, etc). Al començament del s. XV aparegué el primer gran nom de la música anglesa, John Dunstable (~ 1380-1453), que exercí una influència en la música excessivament complicada de l'Ars Nova francesa i italiana. Anglaterra no ha tornat a tenir una figura tan decisiva per a l’evolució del conjunt de la música occidental. La música dels primers temps dels Tudor es conserva en el magnífic Eton Choir Book (~ 1500). Aquesta col·lecció comprèn un admirable repertori d’antífones, magnificats i misses, del qual destaquen les obres de Richard Davy (~ 1467-1516), autor d’una versió de la Passió segons sant Mateu, la més antiga de les que han estat conservades. L’Anglaterra medieval tingué teòrics molt importants que testimonien l’originalitat de la música insular respecte a la del continent. En el camp de la música religiosa, l’època més brillant de la polifonia anglesa fou la primera meitat del s. XVI. Les tradicions musicals medievals foren portades a una gran perfecció amb les obres de John Taverner (1495-1545), Christopher Tye (1497-~ 1572) i Thomas Tallis (1505-85). A la segona meitat del s. XVI, o època elisabetiana, el nou madrigal italià, il·lustrat gloriosament per Marenzio (~ 1505-59), troba un dels fogars a Anglaterra. La contribució dels anglesos a la música religiosa en aquesta època no ha d’ésser menystinguda, però l’obra original i independent la feren en el madrigal, fusió de la frottola i la polifonia dels mestres francoflamencs amb el geni poètic anglès. Pot ésser constatada l’originalitat d’aquest madrigal en les obres de William Byrd (1543-1623), Thomas Morley (1557-1603), Orlando Gibbons (1583-1625) i, com a més específicament madrigalistes, John Wilbye (1574-1638) i Thomas Weelkes (1575-1623). El primer recull de madrigals anglesos fou publicat l’any 1568 (Psalmes, sonets and songs of sadnes and pietic) de Byrd. Les cançons amb acompanyament de llaüt, anomenades també ayres, i prodigades per John Dowland (1563-1626) i John Bull (1562-1628), entren encara dins el marc de les preferències d’aquesta època. El 1741 fou fundada a Anglaterra The Madrigal Society, la més antiga de les societats musicals europees que encara actualment conreen aquest estil polifònic. Paral·lelament a l’expandiment del madrigal hom constituí una literatura per a virginal que presenta un doble interès històric i artístic, puix que inaugurà la música escrita especialment per als instruments de la família del clavecí. Dues obres col·lectives que contenen nombroses peces són el Fitzwilliam Virginal-Book, manuscrit aproximadament del 1570 al 1625, i Parthenia or the Maiden head (1611). Aquesta literatura impulsà alhora a la maduresa la forma de la variació o divisione. Un bon exemple d’aquesta forma és la suite de variacions de William Byrd The carman's whistle (‘Allò que xiula el cotxer’), tema recollit al carrer, a partir del qual Byrd donà a la variació una amplitud nova i significativa. Aparegueren també en aquesta època els primers “concerts de violes”, música de conjunt específicament anglesa, de caràcter domèstic, representada principalment pel gran Gibbons. Les formes emprades generalment per a aquesta combinació instrumental foren la fantasia o fancy, estil no gaire allunyat del madrigal, la dansa abstracta (és a dir, no dansada), i els In Nomine, composicions polifòniques recolzant damunt el cant pla: Gloria tibi Trinitas. Sorgiren també noves formes: el catch (caccia) i el glee, breu composició profana derivada del madrigal.

El període dels Stuart, així com el de Cromwell, no podia ésser gens propici al desenvolupament de la música: la gran polifonia desaparegué. Tanmateix, Anglaterra no romangué aliena a les transformacions musicals ni a l’evolució d’estil de l’inici del s. XVII. El mask, introduït a Anglaterra el 1513, origen de l’òpera anglesa, anà assimilant l’estil declamatori de Monteverdi i l’adaptà a la llengua anglesa. Però calgué l’aparició d’un músic de la importància de Henry Purcell (1652-1695) per a dotar Anglaterra d’una òpera nacional. La seva primera òpera, Dido and Aeneas, fou també la primera òpera anglesa. Barreja dels estils de Monteverdi i Lully, és típicament anglesa pel seu lirisme impregnat de malenconia. El panorama de la música anglesa al s. XVIII, i àdhuc fins el 1850, és el més decebedor de tota la seva història, dominat com estigué solament per les influències italianes. L’escola anglesa tingué escassos representants dignes d’esment. Només William Boyce (1710-79) i Thomas Arne (1710-78) assoliren d’elevar-se per damunt de la mediocritat: Arne amb sonates per a piano, Boyce amb simfonies influïdes per Händel, però amb elements típica ment anglesos. L’arribada de Händel a Anglaterra (1710) i la de Johann Christian Bach (1762), que promogué una veritable invasió de compositors i cantants italians, fou l’únic moviment d’autèntic interès musical. En el camp de l’òpera no hi havia tampoc, a la mort de Purcell (1695), cap compositor capaç de continuar la seva obra, substituïda també per autors italians. Però aquesta òpera italiana, considerada aviat ridícula i atacada pels partidaris del teatre popular, donà origen a l’estil satíric, amb cançons sobre temes populars: The Beggar's Opera (‘Òpera dels miserables’), de John Gay, musicada per Johann Christoph Pepusch (1667-1752), primer exemple de ballad-opera. Fou representada el 1728 i obtingué un èxit considerable durant tot el s. XVIII i part del XIX. Händel havia hagut de lluitar tenaçment, tot i l’èxit de la seva primera òpera Rinaldo, per tal d’imposar l’òpera italiana, però finalment, descoratjat, es decantà cap a l’oratori, amb el qual arribà al cim del seu art i a la integració total a Anglaterra. Amb motiu dels seus oratoris, especialment el Messiah, fou objecte de tota mena de consideracions per part de la nova dinastia dels Hannover, que el consideraren i l’han considerat sempre com el músic nacional. Al s. XIX, Anglaterra era anomenada el país sense música. A desgrat de la profusió de concerts, de les noves orquestres i institucions d’ensenyament, no pogué oferir cap compositor capaç de compartir la glòria dels mestres europeus contemporanis. Els oratoris de Händel, tot i la seva popularitat, eren interpretats amb profusió d’elements suplementaris que en desfiguraren l’estil. La tradició anglesa només subsistí en el domini de la música religiosa i l’oratori completament d’acord amb el puritanisme inherent a aquest període. Entre els compositors de música instrumental pot ésser citat John Field (1782-1837), conegut sobretot pel seu recull de Nocturns (nom i forma sembla que són invenció seva), no solament escrits de manera imaginativa, sinó font d’elements d’un estil melòdic i pianístic que havia d’heretar Chopin. Vers el 1850, l’art musical anglès, insular i restringit, tendí a expandir-se. August Manns i Charles Halle imposaren als públics de Londres i Manchester obres angleses que feren destacar els noms de William Bennet (1816-75), Arthur Sullivan (1842-1900), Alexander Mackenzie (1847-1935), etc. Llur esforç fou continuat per Henry Wood, director dels cèlebres Promenade Conc erts, precedent de la London Symphony Orchestra. Tradicionalment insular, la música anglesa retrobà el seu lloc en el món musical a l’inici del s. XX amb Frederick Delius (1862-1934), i sobretot amb Edward Elgar (1857-1934), autor d’oratoris, el més cèlebre dels quals és The Dream of Gerontius.

Col·laboració: 
MAV / HGA

Llegir més...