Tanmateix, és també aplicable a les migracions posteriors (i en certa manera complementàries), sobretot a la segona onada, que al segle VI estabilitzava el món franc a tota la Gàl·lia, i encara a una tercera onada, la dels longobards, darrera incursió germànica dels segles VI i VII, que cloïa negativament l’empresa de Justinià (527-565). Poc abans de les anomenades grans invasions, els bàrbars sotjaven l’Imperi Romà des de la Bàltica fins a la mar Negra i des del Danubi fins al Rin, i havien tingut lloc ja diverses migracions. En temps de Mari, cimbres i teutons havien penetrat fins a les províncies mediterrànies (102-101 aC), i en temps de Marc Aureli (161-180) els quads i els marcomans passaren el Danubi, on foren vençuts amb dificultats. La pau del 166 regulà durant molt de temps la qüestió d’Orient, i en la pau del 175 Marc Aureli acceptà per primera vegada d’instal·lar els bàrbars dins l’Imperi com a colons o soldats, la qual cosa constituí un precedent del contracte de federació, tan prodigat més tard, que permetia als estrangers de conservar legislació i organització política pròpies, a més de rebre territoris i la paga estipulada pel tractat. Cap a mitjan segle III, el mosaic de pobles escampats al llarg del limes imperial fou substituït pels grans pobles anomenats francs, burgundis, alamans, vàndals i gots, gairebé tots procedents de les regions de la Bàltica. Dos grups es destacaren ben aviat: el dels francs, molt cohesionat —dividit en francs ripuaris, establerts a la riba dreta del Rin, prop de Colònia, i francs salis o marítims, que ocupaven des de la vall de l’IJssel fins a les costes d’Holanda—, i el dels gots, poble germànic procedent del baix Vístula i instal·lat sòlidament al segle III a Ucraïna, dividit també en ostrogots (o gots de l’est) i visigots (o gots de l’oest), que constituïren un vast imperi que s’estenia pel territori comprès més o menys entre el Tisza i el Don i entre la mar Negra i els aiguamolls del Prip'at’.
Trajectòria de l’imperi romà des del sorgiment a la desaparició
Un cop adquiriren poder marítim, travessaren el Bòsfor i amenaçaren les costes de Grècia i de l’Àsia Menor, fet que decidí l’emperador Aurelià (270-275) a cedir-los la Dàcia transdanubiana el 271. Francs i alamans devastaren la Gàl·lia, i àdhuc Hispània i el nord d’Itàlia (242, i sobretot 276), sense pervenir, tanmateix, a instal·lar-s’hi. Aquestes incursions feren que moltes ciutats es proveïssin de recintes emmurallats o refessin els ja existents, com fou el cas de Barcelona. El 275, però, els romans hagueren d’evacuar definitivament la zona de defensa avançada anomenada Camps Decumans (Agri Decumates), en l’angle entre l’Alt Danubi i l’Alt Rin, a profit dels alamans. Els francs salis ocuparen el 355 la Toxàndria, al nord de Bèlgica, i, tot i que l’emperador els havia declarats federats (358), passaren l’Escalda, arribaren fins a Courtrai i prengueren Cambrai el 430, malgrat la contraofensiva del general romà Aeci. Roma hagué de cedir. La seva autoritat al nord de la Gàl·lia es limità a l’exèrcit de campanya establert a la conca parisenca, confiat (456-457) al nou mestre de milícies Egidi i després al seu fill Sagri, que fundà un regne (464-486), però fou definitivament vençut per Clodoveu (486), que el feu assassinar. Els burgundis, procedents dels confins de Brandenburg i la Pomerània, empesos pels huns, fundaren un regne a Worms i Magúncia (408), i derrotats per Aeci, foren traslladats, en part, a l’actual Savoia en qualitat de federats (443). La frontera del Danubi resistia encara a mitjan segle IV, sense altre sacrifici definitiu per part dels romans que el ja esmentat de la Dàcia (actual Romania), zona defensiva anàloga als Camps Decumans de l’oest, bé que més extensa, cedida als gots. La gran invasió dels huns a l’Europa oriental (375), procedents de les estepes de l’Àsia central, provocà l’establiment dels visigots dins l’Imperi Romà. Al segle IV els visigots ocupaven la regió compresa entre el Danubi i el Dnièster, i els ostrogots la que limiten el Dnièster i el Don (actual Ucraïna). Constantí I els havia admesos com a federats el 332, amb totes les obligacions que aquest estatut comportava. El 376 passaren el Danubi i travessaren la frontera romana a títol de federats atorgat per l’emperador Valent. Una nova onada provocà la desfeta imperial d’Adrianòpolis (378). La situació fou salvada de moment per Teodosi (379-395). Però, mort l’emperador, els visigots d’Alaric emprengueren novament l’atac, arribaren fins a les portes de Constantinoble, travessaren Macedònia (396) i devastaren Grècia, però foren vençuts pel general Estilicó, regent de l’imperi d’Occident.
La pau del 397 els atorgava les províncies il·líries, i el 399 Alaric era nomenat magister militum. Des d’aquest tascó entre les dues meitats de l’imperi intentà tres vegades d’envair Itàlia: a Pollenza (402), a Verona i en voler pasar el Brenner (403). Després de fer aliança secreta amb Estilicó ho intentà novament: blocà Roma el 408, i el 410 la lliurà al pillatge i a la destrucció. Era la primera vegada, des de segles, que un exèrcit enemic penetrava dins l'Urbs. Descoratjat davant la impossibilitat de poder satisfer les seves exigències, i en la impotència de resoldre el problema de la fam que delmava els seus exèrcits, Alaric decidí de passar a l’Àfrica, però el sorprengué la mort a Calàbria. Ataülf, successor seu, conduí la massa dels visigots sense gaires dificultats (Estilicó havia mort assassinat el 408) cap a les riques planes de Llenguadoc i Aquitània. Prengueren Narbona, Tolosa i Bordeus (413), però, blocats els ports de l’Atlàntic i de la Mediterrània per les naus del magister militum Constanci, hagueren de passar els Pirineus, i Barcelona fou durant alguns mesos l’estatge de la cort visigòtica. Però també allí arribà la persecució. A desgrat del casament d’Ataülf amb Gal·la Placídia (Narbona 414), germana de l’emperador Honori, la qual havia estat capturada a Roma pels visigots, Constanci, veritable cap de l’Imperi, no cedí. Ataülf fou assassinat a Barcelona el mes d’agost del 415 i el seu sucessor Vàl·lia decidí de negociar (416). Els visigots es comprometien a combatre els ‘bàrbars’ que ocupaven l’occident i el centre d’Hispània i rebrien avituallament de l’Imperi. El pacte fou complert fins l’any 418, quan l’emperador cridà el poble got a establir-se a les planures d’Aquitània (418), i fou constituïda la Septimània (sis ciutats, més Tolosa com a capital), primer estat bàrbar incrustat dins l’Imperi i tradicionalment anomenat Regne de Tolosa, amb residència de la cort a Tolosa i a Bordeus.
Mentrestant havia tingut lloc l’episodi ostrogot de Radagais i la gran invasió del 406. Un grup dels ostrogots que el 370 havia sucumbit a la pressió dels huns i foren arraconats més enllà del Dnièster com a vassalls, s’instal·là a la Pannònia (Hongria occidental), on el 380 havien estat admesos com a federats per l’emperador Teodosi (379-395), que els concedí territoris a l’actual Àustria i a Baviera. Conduïts per Radagais i instigats per l’exemple d’Alaric, en volgueren seguir les petjades (405), però foren vençuts també per Estilicó. Aleshores entraren en escena els alans, pobles d’origen irànic, constrets també pels huns, i els vàndals, dividits en silings i asdings, que s’havien establert a Moràvia al segle II i després a la Pannònia septentrional. L’any 401 emprengueren l’atac arrossegant les tribus sueves i altres de pròximes, entre les quals els alamans; i tota aquesta massa formidable i heterogènia de pobles en moviment passaren el Rin prop de Magúncia (406) i obriren pas a la corrua de bàrbars que aviat cobriren tot el nord de la Gàl·lia. Davant aquest desordre, l’usurpador imperial anomenat Constantí de “Britània” desembarcà a Bonònia, l’actual Boulogne, i perseguí els sueus, els vàndals i els alans cap al sud de la Gàl·lia, però els bàrbars passaren els Pirineus (409) i Hispània hagué de patir la mateixa sort que la Gàl·lia. El tractat del 411 els declarava tots “federats” i precisava els límits dels territoris que havien d’ocupar.
Els sueus s’establiren al nord-oest de la península Ibèrica i hi fundaren un regne, però persistiren les incursions dels altres cap al sud, i després de moltes lluites els vàndals passaren a l’Àfrica conduïts per Genseric. Prengueren Cartago (429) i constituïren un regne de pirates que els feu amos de la Mediterrània més d’un segle. A mitjan segle V, Àtila, després d’atacar l’Imperi d’Orient (441), envaí la Gàl·lia, però fou vençut per Aeci al lloc dit Campus Mauriacus (451), prop de l’actual Troyes, anomenat també Camps Catalàunics. Refet l’exèrcit, penetrà a la península italiana, ocupà Aquileia i Pavia (452), però renuncià a la conquesta d’Itàlia gràcies a les gestions del papa Lleó el Gran, que defensava Roma. Mort Àtila (453), l’imperi dels huns es desintegrà ràpidament. Després del pas dels vàndals, Hispània era a mercè del rei visigot Euric (466-484), que atacà simultàniament, i amb gran èxit, la Gàl·lia i Hispània. El govern de Ravenna només intervingué el 475 per intentar de salvar Provença, porta d’Itàlia. Un tractat improvisat consumava el sacrifici de les províncies hispàniques conquerides per Euric, el qual, aprofitant el moment propici, acabà la seva obra: s’emparà d’Arle, de Marsella i de tota la costa fins als Alps, mentre al sud dels Pirineus l’exèrcit visigòtic ocupava la província Tarraconense, l’única que encara no havia estat conquerida. Així es formava el formidable regne que anava de Gibraltar a l’estuari del Loira i de l’Atlàntic als Alps. Mentrestant, la Britània, romanitzada només en la seva part oriental i abandonada des del 407 per les legions imperials que acudiren a la defensa del Rin, era envaïda el 449 pels angles, els juts i els saxons, que perseguiren i exterminaren els britans, una part dels quals passà a l’Armòrica, actual Bretanya francesa. El darrer emperador d’Occident, Ròmul Augústul, sucumbí als mercenaris bàrbars revoltats i conduïts pel rei dels hèruls Odoacre, que reivindicava el dret d’habitar en territori romà, però formant un poble i governats pel rei que elegirien lliurement. Odoacre s’instal·là a Ravenna, aleshores seu del govern romà, usurpà el poder i trameté les insígnies imperials a Bizanci.
L’imperi d’Occident deixava d’existir (476). Odoacre fundà un regne de transició (476-493) entre el govern romà i les sobiranies germàniques. L’emperador Zenó, que el volia bandejar d’Itàlia i tenia, a més, el problema dels ostrogots que el voltaven, trobà l’instrument adequat per a resoldre el doble conflicte en el capitost dels ostrogots Teodoric, enemic hereditari d’Odoacre: el trameté a Itàlia, i després de molts combats, Odoacre fou traïdorament assassinat a Ravenna (493). El regne de transició es convertí en la monarquia de Teodoric el Gran (493-526). Aquesta monarquia, així com la dels vàndals de l’Àfrica, havia de sucumbir més tard a l’escomesa de Justinià (527-565), que pretenia de refer la totalitat de l’imperi Romà. De moment, però, el regnat de Teodoric el Gran fou excepcionalment llarg i de pau completa. Només a partir del 534 intervingué Justinià, amb pretext de motius successoris, i començà una lluita acarnissada amb els ostrogots, que resistiren heroicament durant una generació (535-562) a despit de la capitulació de llur capitost Vitiges, que permeté l’entrada del general Belisari a Ravenna (540). L’alçament de Brescia i Verona (561) decidí l’emperador a suprimir els ostrogots, ajudat, entre d’altres, pels longobards del rei Audoí, als quals la destrucció de l’estat ostrogot obrí unes possibilitats inesperades. Com a força històrica, els ostrogots deixaven d’existir. La segona onada migratòria començà després del 476, quan els francs salis, aprofitant el desordre de la desfeta que havia deixat la Gàl·lia sense cap representant qualificat, decidiren de reprendre l’expansió cap al sud conduïts pel rei Clodoveu (481-511). Això comportà lluites constants. L’any 486 atacà l’exèrcit de Siagri, al nord de la Gàl·lia, el vencé, i l’èxit li valgué tota la regió fins al Loira. La famosa batalla de Tolbiac o Zülpich (496) contra els alamans li donà tots els territoris entre el Loira i el Rin. La decisiva victòria de Vouillé (507) contra els visigots li atorgava tot el regne d’Alaric II, amb les dues capitals de Tolosa i Bordeus, llevat del baix Llenguadoc i la Provença. Mort Clodoveu (511), els seus quatre fills cohereus, aliats amb Teodoric el Gran, instal·lat de poc a Itàlia, obtingueren una victòria momentània sobre els burgundis, que, en un contraatac, causaren la mort del rei franc Clodomir (524) i imposaren la pau.
L’any 532 els francs atacaren victoriosament el conjunt de territoris burgundis i hi substituïren llur autoritat. En un espai de mig segle la major part de la Gàl·lia romana havia caigut en poder dels francs (476-532). La tercera onada migratòria correspon a la invasió longobarda, la darrera i la més devastadora de les incursions germàniques. Els longobards procedien de les vores de l’Elba, i des de l’inici del segle VI s’havien establert a la Pannònia. Formaven un estat que s’enriquí amb la gran ruta comercial Aquileia-Bàltica, i el 489 havien adoptat l’arianisme. La reconquesta de Justinià, acabada el 560, deixava Itàlia com un espai lliure en el tauler dels països disputats pels bàrbars, i els longobards, per tal d’ocupar-la, decidiren d’abandonar la Pannònia (568). El rei Alboí, fill d’Audoí, hagué de forçar el limes de Friül, que cedí tot seguit, i ocupà Aquileia. El 569 ocupava tota la plana del Po i prengué Milà i després Pavia (569-572). Alboí començà a comptar els anys del seu regnat com a dominus Italiae, però fou assassinat el 572. Els longobards anaven guanyant territoris en totes direccions, i el 640 ocuparen el refugi de l’arquebisbe de Milà i del vicari de l’Alta Itàlia, tancats a Gènova. Tanmateix, la situació no s’estabilitzà realment fins a mitjan segle VII, després d’un important retrocés de les posicions bizantines, que es limitaren a un conjunt de regions governades per un exarca resident a Ravenna.
L’establiment dels longobards fou efectuat en gran part en forma de colonització militar, i el resultat, després de trenta anys de guerra implacable, fou una gran anarquia. La invasió de la península italiana pels longobards donà als àvars, procedents de l’estepa pòntica, l’oportunitat de penetrar al cor d’Europa. Empesos pels turcs, havien arribat a la frontera del Danubi (561-562), on foren aturats per Justinià. Penetraren de passada a la península dels Balcans, mal defensada per l’Imperi, seguits pels búlgars i els eslaus, que s’hi establiren. Un conveni tractat amb els longobards els cedí la Pannònia (568), que des d’aleshores es convertí en camí fressat i domini definitiu dels invasors de l’estepa. A partir del 580, durant mig segle, no hi hagué cap any que els exèrcits bizantins no haguessin de lluitar contra noves hordes asiàtiques. Els àvars constituïren un perill seriós per a la península italiana fins a Carlemany, i llur influència en la història d’Europa fou marcada sobretot per la ruptura del gran itinerari comercial Adriàtica - Danubi mitjà - Bàltica. Després de l’any 822 els àvars no són esmentats enlloc. El món antic, llevat d’algunes excepcions marginals, fou un món mediterrani, i no havia estat alterat en aquest punt fonamental per les primeres generacions d’estats bàrbars: aquests havien romàs a les ribes mediterrànies o a llurs voltants. Cap al 550, però, Europa havia canviat de signe. Justinià no substituí amb res d’estable els estats de Teodoric i de Genseric, que havia destruït, mentre que Clodoveu i els seus descendents havien doblat àmpliament l’extensió del regne franc incorporant-hi regions tradicionalment importants com Lió i Arle. Així mateix, una gran part de la Germània independent, obstinadament antimediterrània, havia format un estat, centrat en l’antic territori romà. El centre de gravetat d’Occident havia passat al nord del Loira i al nord dels Alps, canvi decisiu que constituí realment l’eix entre el món antic i la naixent civilització medieval.