i art bizantí | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

art bizantí

substantiu masculím
Art
art bizantí Església de San Vitale a Ravenna
© Fototeca.cat
art art
Art desenvolupat del s IV al XIV dins l’àmbit de l’imperi Bizantí, originat a través de l’hel·lenisme i del món romà oriental.

Art sorgit al servei d’una monarquia teocràtica, tingué caràcter religiós, dogmàtic i cortesà, i una amplíssima àrea d’influències coincidint amb l’àmbit polític de l’Imperi, tant a l’Occident cristià i romànic, com a Rússia i als Balcans. El seu caràcter inicial és discutit. Per als autors orientalistes, des del Baix Imperi l’esperit hel·lenístic predominà a Roma; les seves tendències degueren donar lloc al naixement de l’art bizantí després de la fundació de Constantinoble per Constantí (324) i, sobretot, després de la partició de l’Imperi feta per Teodosi (395). Per als occidentalistes, tot el món artístic del començament de Bizanci fou romà oriental fins a l’època de Justinià (s VI), que ja adquirí caràcter propi. La seva evolució passà per diferents etapes: de l’inici fins a Justinià, art romà o paleocristià oriental; floriment sota Justinià (527-565): primera edat d’or; decadència al s VII i crisi iconoclasta (717-867); dinasties macedònia i dels Comnè fins al principi del s XIII: segona edat d’or; decadència a causa de l’imperi llatí d’Orient i projecció mediterrània occidental (Venècia, sud d’Itàlia, Sicília normanda); renaixement paleòleg fins a la caiguda de Constantinoble, ocupada per Mohamed II (29 de maig de 1453) i irradiació a Rússia (principats de Kíev, Vladimir i Novgorod i Moscou), Bulgària, Romania i Sèrbia. Els centres creadors foren polaritzats a Constantinoble i als monestirs de l’imperi. L’art bizantí té, doncs, un doble caràcter: d’una banda, àulic, i de l’altra, popular. Al seu principi, els centres artístics hel·lenístics, com Efes, Alexandria i Antioquia, proporcionaren els elements que mancaven a Constantinoble, ciutat nova sense tradició. Amb la desaparició de l’Imperi d’Occident es preformà fins a Justinià el caràcter cortesà i religiosodogmàtic de l’art bizantí, que li dóna la seva personalitat. Fou un art anònim al servei de l’Església i de l’estat, que tingué en la religió els seus fonaments i la seva expressió.

L’arquitectura de caràcter civil fou molt complexa.

art bizantí Detall d’un mosaic amb els reis d’Orient (San Apollinare Nuovo, Ravenna)
© Fototeca.cat
Tots els emperadors modificaren el palau i la ciutat de Bizanci, que participà de les característiques dels grups urbans hel·lenístics i dels palaus del Baix Imperi, del tipus del de Dioclecià a Spalatum i del de Galeri a Tessalònica. Més interès té l’arquitectura religiosa. En temps prejustinians n'hi hagué de dos tipus: el de planta basilical, amb diverses naus (tres, cinc o una de sola), columnes i arquitraus en lloc d’arcs, com a Occident; absis exempts poligonals i pòrtic (Sant Joan Studios de Constantinoble, del 463, basíliques Akhiropíitos i de Sant Demetri, a Tessalònica). Un segon grup és format pels baptisteris i els martýria, de planta central o poligonal. Hi ha encara un tipus intermedi, de planta amb creu de braços sortints (Sant Bàbiles d’Antioquia, Sant Joan d’Efes). Entre els poligonals cal destacar el martýrion octagonal de l’apòstol sant Felip a Hieròpolis. Ja al s V s’inicià la regularitat de braços que s’inscriuen en un quadrat (església dels Apòstols de Gerassa, catedral de Salona, monestir Alahan, d’Isàuria). Al s VI aparegueren els arcs i els capitells amb marbre de la Propòntide (Sant Sergi i Sant Bac de Constantinoble), que permeteren jocs de voltes i cúpules, com a Katapoliani de Paros, que desembocaren en les estructures de Santa Sofia de Constantinoble. Aquesta, obra dels arquitectes Antemi de Tralles i Isidor de Milet, uneix l’estructura del martýrion i la de l’església, creant així un organisme unitari de pla central amb una grandiosa cúpula. Són d’aquest moment altres monuments, com la basílica de Filip de Macedònia, Santa Irene de Constantinoble, la segona església de Sant Joan d’Efes, la catedral de Hieròpolis a Frígia, etc. La influència sobre l’arquitectura de l’època de Teodoric i del temps de l’exarcat bizantí de Ravenna és clara, bé que el seu bizantinisme absolut és discutit (baptisteris, catedral, Sant'Apollinare Nuovo, Sant'Apollinare in Classe i San Vitale). Més endavant hi ha l’esquema bàsic, amb la creu inscrita i l’aparició de cinc cúpules, una de central i les altres als angles dels braços de la creu. El pas entre aquella influència i aquest esquema es reflecteix en les esglésies de Santa Maria d’Efes, la catedral de Tessalònica, la Panagía de Dalia, la reconstrucció de Santa Irene de Constantinoble, i també l’església de la Theotokos de Tessalònica, del 1088. Durant aquest segle es produí la decadència arquitectònica amb la repetició dels tipus fins a l’esgotament. Hom construí esglésies amb pilastres i cúpules (Santa Teodòsia, dues esglésies del Pantocràtor de Constantinoble); d’altres, amb diferències entre el nucli central de la creu i els braços, com a Sant Pantaleó el Nou, Santa Caterina i els Sants Apòstols de Tessalònica.

L'escultura es concretà en una funció ornamental. La darrera estàtua imperial és la de Barletta (Valentinià I ?), i per a trobar d’altres figures cal acudir als relleus de l’escultura funerària o a les sèries importants dels voris del grup dels díptics consulars, reliquiaris, càtedra de Maximià de Ravenna, etc. L’escultura ornamental, pilastres, capitells, cancells i ambons formen conjunts molt típics des de Justinià, amb models de Constantinoble.

La pintura té una particular importància en les seves manifestacions murals, al fresc, mosaic parietal i de cúpules, i miniatura. En destaca especialment l’art de la icona. Segueix un programa iconogràfic per a l’educació religiosa del poble, i el cerimonial i la glorificació del monarca. Dels ss IV i V gairebé no en resta res. Els cicles històrics de Gaza, Jerusalem i Constantinoble s’han perdut: cal recórrer al que hom fa a Egipte, Anatòlia, Síria i Palestina per a trobar-ne els inicis. D’aquest primer moment resten els mosaics de Sant Jordi i de l’absis d’Hósios David de Tessalònica; fragments de Nicòpolis i de Santa Maria la Major de Roma. L’època de Justinià fou d’esplendor, però res no pot ésser concretat de la rica decoració de Santa Sofia. Hom pot saber-ne la qualitat pels fragments de mosaic de l’església de la Dormició, de Nicea, pels exvots de Sant Demetri de Tessalònica, pels mosaics de Xipre (Panagía Ángelos Kleistós i Panagía Kanakaría) i Sinaí (Santa Caterina). Tenen relació amb els mosaics de Ravenna (mausoleu de Gal·la Placídia, del s V, baptisteri dels Ortodoxos i Sant'Apollinare Nuovo, del temps de Teodoric, aquest últim refet en època de Justinià, i Sant'Apollinare in Classe i San Vitale, amb frisos representant Justinià i Teodora). Els esquemes són bizantins, però els artistes occidentals. Artistes grecs treballaren més tard a Santa Maria Antica de Roma i a Castelseprio de Milà. La revolució iconoclasta provocà la destrucció de l’art iconogràfic. Foren creades noves fórmules esquemàtiques simbòliques i foren usats temes vegetals i animals, com jardins, arbres i ocells, que en ambients també anicònics àrabs havien donat obres excel·lents (palaus de Bagdad, mesquites d’Omar a Jerusalem i a Damasc) que influïren sobre Bizanci. L’art popular monacal conservà les iconografies. Són d’aquest moment les primeres pintures de les esglésies rupestres de Capadòcia. Amb la reacció posterior, des del s IX fins al XIII, es produí el segon renaixement bizantí de l’època dels emperadors macedonis i Comnens. La iconografia del cicle de Crist i, després, de la Mare de Déu, és fixa i constant, determinada per l’esperit monacal vencedor del corrent iconoclasta. Les obres de Santa Sofia són moltes des de Basili I fins al 1204. Hi ha exemples de mosaics del s XI a Hósios Lukás i a Dafní, a Grècia; a Nea Moni de Kios; a Santa Sofia de Kíev; també a Itàlia (Sant Marc de Venècia, Torcello, Monreale i Cefalù). Una nova decadència seguí les Croades. Però sota els Paleòlegs aparegué un últim renaixement. N'hi ha exemples a Constantinoble, a Mistràs, a Macedònia i al mont Athos; i l’expansió arribà a Rússia, a Bulgària, a Romania i, sobretot, a Sèrbia. La pintura al fresc substituí el mosaic. L’escola del Peloponès (Mistràs, capital dels dèspotes de Morea) s’estengué a la Macedònia (monestirs del mont Athos i de Sèrbia; Novgorod), on continuà fins al s XVI. La jerarquització iconogràfica en la decoració pictòrica o de mosaic de les esglésies bizantines, que reservava un lloc determinat per a les diferents escenes bíbliques, els sants, els apòstols, la Mare de Déu o la figura del Pantocràtor, tingué una adaptació en la pintura romànica occidental dels ss XI-XIII. El lloc més destacat, que en l’art bizantí era generalment la cúpula, en el romànic l’ocupà l’absis. La miniatura té interès en els primers segles pel fet d’explicar la pintura monumental perduda. L’escola alexandrina posseeix peces com el Rotlle de Josuè, els originals, copiats després a Constantinoble, del Dioscòrides de Viena i la Topografia Cristiana de Cosmes Indikopleustes. La il·lustració dels Evangelis és més coneguda per l’escola siríaca (Evangeli de Rabbūlā’; Bíblies de París i Florència) i per les escoles de l’Àsia Menor (Gènesi de Viena, potser d’origen alexandrí; Còdex de Rossano; Sinope de París) i per una llarga sèrie d’evangeliaris grecs. Hi ha obres profanes d’època iconoclasta, com és ara el Ptolemeu de la Biblioteca Vaticana. L’art figurat popular monacal ofereix una rica sèrie de saltiris i el cicle del Fisiòleg, els manuscrits de les Concordances dels Pares de l’Església, de París, i les Homilies de sant Gregori de Nazianz. Els temes profans (Cinegètica d’Oppià), els Saltiris aristocràtics, les Homilies de sant Gregori i del monjo Jaume aporten els temes predominants del renaixement macedoni. La miniatura perdurà fins als Paleòlegs (Crònica d’Escilitzes, de Madrid). Els teixits de seda d’origen persa sassànida i l’orfebreria constituïren, c om a presents de l’emperador als monarques occidentals, un tipus d’art cortesà que tingué una importància particular per a l’art preromànic i romànic.

Col·laboració: 
PPa

Llegir més...