Expressa el nombre d’unitats monetàries nacionals que cal lliurar per aconseguir una unitat monetària estrangera. En tant que preu, la taxa de canvi és determinada per les condicions d’oferta i demanda en el mercat de divises ( divisa). Hi ha, doncs, tantes taxes de canvi com divises distintes admeses a la cotització internacional. La condició d’equilibri requereix, com a mínim, que l’elasticitat de l’oferta de divises sigui més gran que l’elasticitat de la demanda, condicions que són configurades per l’estructura productiva pròpia de cada país i la seva posició relativa en els intercanvis internacionals. Com a variable econòmica rellevant, la taxa de canvi apareix vinculada als nivells de demanda efectiva de la comunitat, salaris i taxa d’interès. La seva manipulació, a efectes de política econòmica, permet essencialment dues alternatives: la lliure fluctuació, anomenada taxa de canvi variable, i la taxa de canvi fixa. La taxa de canvi variable assegura, per mitjà del lliure joc de l’oferta i la demanda, l’equilibri de la balança de pagaments (balança per compte de renda amb les balances de transferències i de capitals autònoms). La seva aplicació com a mesura de política econòmica permet un cert marge de maniobra damunt la demanda efectiva, els salaris i la taxa d’interès. Hi ha taxa de canvi fixa quan la relació entre la unitat monetària estatal amb l’or o amb una moneda de reserva és determinada pel govern. Si la taxa de canvi que marca el mercat lliure coincideix amb la fixa, hi ha equilibri; altrament, el govern, abans de devaluar o revaluar, duu a terme un programa d’estabilització interna a fi d’equilibrar la balança de pagaments que condiciona directament l’oferta i la demanda de divises. En el cas que la política estabilitzadora fracassi o que hom no vulgui devaluar (o revaluar), atès que la demanda de divises ultrapassa les que el govern vol o pot donar, cal racionar-les a través d’un control de canvis. Aleshores la taxa de canvi fixa és substituïda per un sistema més ampli (taxa de canvi múltiple), superior, sempre, al del mercat lliure, el qual diferencia segons l’ús que hom preveu de fer de les divises demanades. Aquestes diferències afecten les mercaderies que hom vol adquirir, segons que siguin més i menys prioritàries, i segons que les divises demanades siguin més o menys escasses. Una altra pràctica consisteix a diferenciar entre els preus de compra i de venda de divises, la qual cosa incrementa els ingressos públics i l’entrada de divises. La taxa de canvi fixa té sovint un marge de fluctuació que, quan no ultrapassa un 2%, segons el Fons Monetari Internacional (1946), és anomenada taxa de canvi fixa ajustable. En aquesta mateixa línia, fins el 1999, que l'euro entrà en vigor a la Unió Europea, els països membres adherits al Sistema Monetari Europeu s’obligaven a intervenir en el canvi de la seva moneda si es desviava més del 2,25% de la paritat fixada en relació amb l’ecu (European Currency Unit), unitat monetària europea establerta el 1979, integrada per quantitats específiques de les monedes dels estats membres. Al començament dels setanta, s’implantà en la major part de països un sistema de taxa de canvi flexible, en el qual les fluctuacions de la taxa de canvi, bé que àmplies, eren subjectes a un cert control polític per tal d’evitar especulacions. Així, la política econòmica interior podia restar menys condicionada a l’estabilitat de les taxes de canvi, tot i que els resultats d’aquest sistema no estigueren exempts de polèmiques, especialment pel que fa a la dicotomia taxes de canvi variable-taxes de canvi fixes. Les taxes de canvi futures són el conjunt de diversos preus de transaccions de divises que hom no ha de lliurar fins a una data futura.
f
Economia