OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

estat

substantiu masculím
Política    Estat
ciències polítiques polít
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies.

L’estat, com a formació social, és una estructura d’elements que pertanyen a unitats polítiques anteriors a ell i d’elements de nova creació. Durant segles, la monarquia (la seva institució central i creadora) mantingué els trets teocràtics del despotisme oriental i del papat, el cesarisme romà i la dominació patrimonial del feudalisme, de la mateixa manera que la tradició estamental, corporativa i municipal de l’edat mitjana limità extraordinàriament (sobretot a la península Ibèrica) el poder dels monarques absoluts, i s’arribaren fins i tot a constituir petits estats republicans en diverses ciutats europees d’una gran potència mercantil i militar. Les transformacions econòmiques pròpies de l’ascens social i polític de la burgesia fortificaren l’aparell de govern de l’estat, i així s’equilibrà el poder de la monarquia i es reduí el d’origen medieval mitjançant la progressiva distribució de funcions polítiques entre òrgans col·legiats estables (parlament, govern, tribunals). La població del territori estatal assolí, particularment entre els sectors il·lustrats i propietaris, consciència de comunitat política, és a dir, de societat civil amb poder d’autogovernar-se per tal d’aconseguir un bé comú o un interès general capaç d’equilibrar els interessos economicosocials oposats. Les lluites contra el nou despotisme dels monarques i la defensa del territori enfront de les invasions estrangeres vincularen, a la fi del s. XVIII i al començament del XIX, la població a la idea de nació com a símbol de la comunitat política de l’estat. La burgesia s’apropià aquesta consciència nacional separant el sentiment de la idea, excitant el primer entre les masses pels seus fins d’expansió nacionalista i imperialista, tot utilitzant la segona per a una justificació de la representació política, que li permetés de monopolitzar el poder de govern de l’aparell estatal en nom de tota la població, mitjançant el sufragi restringit i un parlament oligàrquic, concebut aquest com a expressió de la sobirania nacional. Durant el s. XIX i al començament del XX, es consolidà la identificació entre el principi estatal i el nacional gràcies a la política imperialista de les burgesies nacionals i la lluita democràtica de les classes populars a favor del sufragi universal i de la participació en les tasques de govern. L’anomenat “principi de les nacionalitats”, que exigeix la constitució de la unitat política estatal per part dels pobles amb personalitat “cultural” o “nacional”, apareix estretament lligat a la concepció democràtica de la “voluntat nacional”, sobirana, i acaba per fondre la causa de la nacionalitat històrica i cultural amb la de l’estat nacional, entès com a expressió jurídica i política d’una societat democràtica d’homes iguals i lliures, que tendeix a dissoldre els conflictes que sorgeixen en el seu si en l’ideal superior d’una pàtria comuna.

La crítica marxista ha denunciat la fal·làcia burgesa d’un estat nacional al servei de tota la societat i representant d’ella, però enfront de la concepció anarquista que pretén l’abolició de tot poder polític institucionalitzat i, per tant, el de l’estat, el marxisme accepta la radical ambigüitat estatal i distingeix entre l’aspecte organitzador tècnic de l’administració de l’estat i el poder repressiu que aquest desenvolupa en mans de la classe dominant. La construcció del socialisme comporta el canvi de mans del poder repressiu estatal (dictadura del proletariat), però la fase superior del comunisme implicaria l’extinció de l’estat quant a poder de dominació, tot mantenint-se els elements tecnicoorganitzadors de l’administració. La confusió entre estat i administració és, en realitat, un atavisme històric de la primitiva fase monàrquica del sistema estatal. La unitat política s’identificà amb la uniformitat i el centralisme unificat, i s’expressà amb la liquidació de les institucions jurídiques tradicionals, les autonomies regionals i locals i la imposició d’una llengua i una cultura exteriors a les poblacions englobades en el poder territorial del monarca. El federalisme intentà de resoldre la contradicció entre la unitat de l’estat i la pluralitat social, mitjançant la tècnica jurídica de la distribució territorial de competències de l’estat segons els principis liberals i democràtics, de limitar constitucionalment el poder governamental a favor de la representació popular i dels diversos sectors regionals de l’organització política. No és estrany que en alguns estats —com a l’espanyol, on a aquesta confusió s’unia la més primitiva encara d’estat i monarquia, i àdhuc a la de monarquia i oligarquia dominant (incapaç de promoure la integració nacionalpopular en l’estat)— la població més combativa acabés unint, a la fi del s. XIX, la lluita liberaldemocràtica i la reforma social amb la causa republicana i federal, i que aquesta tradició fos recollida per les forces marxistes revolucionàries en el quart decenni d’aquest segle, principalment a Catalunya.

Col·laboració: 
JAGC

Llegir més...