i revista | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

revista

substantiu femeníf
Periodisme
periodisme period
Publicació periòdica de format més petit que un diari però de major nombre de pàgines, millor qualitat de paper i sovint amb abundant il·lustració.

Segons la periodicitat pot ésser setmanal, quinzenal, mensual, etc. Quant al contingut, les revistes poden tractar exclusivament d’una matèria (de medicina, literatura, cinema, música, gastronomia, etc. ) i són editades per organismes particulars, o poden incloure temàtica diversa (amb informació general, temes d’actualitat, vida cultural, espectacles, passatemps, etc. ) i són editades per societats de publicacions amb finalitat purament comercial i de gran tiratge. També segons el contingut poden ésser classificades en infantils, d’humor, d’esports, de política, científiques, femenines (de modes, cuina, decoració, bellesa), de caràcter frívol, etc.

Als Països Catalans, com arreu d’Europa, les primeres revistes no foren sinó publicacions ocasionals que donaven informació sobre esdeveniments importants, sobretot polítics; així sorgiren les primeres gasetes, com les de Perpinyà (1624) i de Barcelona (1641), que inicien la premsa periòdica als Països Catalans, però que no són pròpiament revistes. La primera, en el sentit modern del mot, fou El Caxón de Sastre Cathalán, de tema principalment literari (1761), seguida el 1773 pel Semanario Curioso, Erudito, Comercial y Económico de P. A. Tarassona, que reemplaçà el Diario... del mateix propietari i títol. Al País Valencià aparegueren nombroses publicacions de tipus satíric, generalment d’exemplar únic, gairebé sempre en català i sovint titulades Col·loqui... o Raonament..., que poden considerar-se precursores de les revistes de tema polític. La guerra del Francès n'impulsà l’aparició, ara també a les Balears; llur vida fou efímera i desaparegueren amb el retorn de Ferran VII a l’absolutisme (1814). El 1815 aparegué a Barcelona un Periódico de Música mensual, primera revista musical dels Països Catalans, publicada per la societat d’accionistes del Teatre de la Santa Creu. Però fins al Trienni Constitucional no reaparegueren les revistes polítiques i foren excepcionals les de tema miscel·lani o cultural. El règim liberal n'afavorí, en canvi, l’aparició, sempre, però, en castellà; així aparegueren el Semanario Nacional Político y Científico de Barcelona (1820), el Periódico Universal de Ciencias, Literatura y Artes de Barcelona (1821), el Semanario Politécnico de Mallorca (1821) i un gran nombre de publicacions polítiques a València i a Barcelona. Més important fou, pel seu contingut i influència, El Europeo de Barcelona (1823-24).

El retorn a l’absolutisme significà un nou període de crisi, però a la fi de la dècada ominosa el nou règim liberal (1833) i la guerra carlina provocaren un nou esplet de publicacions polítiques, sovint efímeres. L’increment del pes social de la burgesia durant el regnat d’Isabel II es palesà en l’aparició de revistes de tema miscel·lani, il·lustrades, de caràcter familiar o de mer entreteniment, com El Museo de las Familias (des del 1838). Alhora reapareixia a València una premsa més o menys regular en català amb El Mole (1837); poc després ho feia a Barcelona (1841) amb Lo Pare Arcàngel i, ja amb un autèntic impuls de Renaixença, amb Lo Verdader Català (1843). Les alternatives de tolerància i prohibició dels diferents governs dificultaren les nombroses iniciatives privades en la publicació de revistes tant polítiques com culturals; es destacaren La Sociedad (1843-44), revista impulsada per Jaume Balmes, El Fénix de València (1844), La Palma (1840-41) de Palma, El Ebro (1845) de Tortosa, etc. , i un gran nombre de publicacions catòliques. També augmentà la importància de les revistes professionals amb publicacions com El Restaurador Farmacéutico (des del 1845), La Abeja Médica Española (1846-53) i la Revista de Agricultura Práctica (des del 1852), de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, del qual prengué més tard el nom (1865). També es destacà, en el camp cultural, La Abeja (1862-70), dirigida per A. Bergnes de las Casas.

El Bienni Progressista suposà una reaparició de publicacions polítiques, algunes republicanes i federals com El Iris del Pueblo (1855) de Palma. Els anys següents aparegueren les primeres publicacions inspirades en els ideals de la Renaixença; si la Revista de Cataluña (1862) és encara majoritàriament en castellà, ja són totalment en català Un tros de paper (1865-66), Lo Gay Saber (1868-69) i La Renaixença (des del 1871), estimulades pel nou clima de llibertat afavorit per la Revolució de Setembre, que també feu aparèixer un ampli ventall de publicacions satíriques i polítiques com La Flaca (en castellà), La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa (sorgida inicialment com a substitut de La Campana de Gràcia, suspesa), El Gall (1868) i una nova reaparició —la sisena— d'El Mole a València, etc. Aparegueren noves publicacions, com Revista Balear (1872-74), El Museo Balear (1875-77 i 1885-87), La Ilustració Catalana (des del 1880), La Ilustración Artística (Barcelona, des del 1882), La Ilustración Valenciana (des del 1883), Revista de Menorca, de Maó (des del 1906), bilingüe, com també la Revue Catalane de Perpinyà (1907-21), etc. , i revistes especialitzades en temes artístics, literaris, científics, musicals, etc. L’aparició de les primeres revistes d’art va molt lligada a l’excursionisme i a la seva voluntat de restauració dels monuments artístics catalans, expressat en el Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1878-90), al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (des del 1891), etc. Una de les primeres revistes d’erudició artística fou el Boletín i més tard Revista de la Asociación Artística Arqueológica Barcelonesa (1891-1913).

Aviat aparegué un tipus de revista més informativa i teòrica, portaveu d’inquietuds contemporànies, com les modernistes Luz (1897-98), Quatre Gats (1899), Hispania (1899-1902) —més eclèctica—, Pèl & Ploma (1899-1903), Joventut (1900-06), Catalunya Artística (1900-02 i 1904-05), Forma (1904-07), etc. , mentre a València apareixia el 1915 la revista erudita més constant: Archivo de Arte Valenciano. Algunes de les esmentades tingueren també importància des del punt de vista literari, musical, etc. , especialment Joventut.

En un terreny més estrictament literari tingué una importància decisiva L’Avenç (1881, 1882-84 i 1889-93), propugnadora d’un Modernisme entès com a superació de la Renaixença en el camí de la normalització i independització de la cultura catalana. També es destacaren la Revista Literària (1883-84), la Revista Catalana (1889-92), L’Atlàntida (1896-98), Revista de Catalunya (1896-97), Catalònia (1898-1900), Catalunya (1903-05) i, a l’estranger, la singular publicació la Llumanera de Nova York. En el camp de la bibliografia es destacà la Revista de Bibliografia Catalana (1901-07) de l’editorial L’Avenç, i en el de l’erudició el Butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (des del 1901) i altres publicacions que no són, pròpiament, revistes sinó anuaris d’institucions culturals. La música tingué publicacions importants, com La Ilustración Musical Hispano-Americana (1888-96), dirigida per Felip Pedrell, el Butlletí. . . de la Institució Catalana de Música (1896-1900) i, sobretot, la Revista Musical Catalana (1904-36). En l’aspecte tècnic i científic es destacaren, a més de Crónica Científica (1878-92), diverses publicacions professionals; la catalanització d’aquest camp cultural fou iniciada per La Gynecologia Catalana, fundada el 1898 per Jaume Queraltó, precursor de la florida de la premsa científica catalana del s. XX.

El teatre comptà amb el setmanari Lo Teatre Català (1890-95), seguit de Lo Teatre Regional (1892-1902). Hi hagué publicacions infantils importants, com En Patufet (1904-38), La Rondalla del Dijous (1909), Els Follets (1913) i, en castellà, TBO (des del 1917) i Pulgarcito (des del 1921). El nombre de revistes satíriques i polítiques dels anys de la Restauració és comprensible només per llur efímera durada. Hi hagué excepcions, però, com ara Cu-cut! (1902-12) i la ja esmentada L’Esquella de la Torratxa.

Els esports, inicialment inclosos dins d’altres publicacions, com Barcelona Cómica (1889-1901), anaren adquirint importància. La primera exclusivament en català fou Catalunya Esportiva (1916-20 i 1922); en seguiren d’altres, la més destacada de les quals fou Xut! (1922-36); hi hagué, a més, un gran nombre de butlletins d’entitats esportives. Entre les revistes religioses, després de La Família Cristiana (1876-77) i de La Veu del Montserrat (de Vic, des del 1878), aparegueren Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús (1893-1936), Montserrat (1900-06), El Deber d’Olot (1897-1935; bilingüe), i moltes altres. En les últimes dècades del segle XIX, tot extenent-se a la primera meitat del segle XX, aparegueren les revistes dirigides a un públic exclusivament femení dedicades a temes de decoració, cuina, modes, etc. Entre d’altres, en destacà El Hogar y la Moda (1909-87).

L’etapa següent fou especialment nodrida, gràcies a la relativa normalització de la cultura catalana assolida per la Mancomunitat de Catalunya i l’aplicació de les normes ortogràfiques de l’Institut (1913). En el camp artístic, ara sota la influència del Noucentisme i les seves derivacions, hom troba Vell i Nou (1915-21), La Ciutat i la Casa (1925-27), Arts i Bells Oficis (1927-31) i, sobretot, La Gaseta de les Arts (1924-30). Més clàssic fou el to de Museum (1911-37). La militància avantguardista —que durant la Primera Guerra Mundial havia donat origen, a Barcelona, a revistes com Troços (1916) o Un Enemic del Poble (1917)— donà a Sitges L’Amic de les Arts (1926-29).

Amb l’adveniment de la República, AC defensà (1931-37) el racionalisme arquitectònic i Art (1933-36) difongué la pintura i l’escultura del moment; en aquesta època nasqué la revista catalana d’art més completa i rigorosa, el Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (1931-37), que continuà, en castellà, a la postguerra. Papitu, malgrat la seva importància, fou més una revista d’humor que no pas artística, que comptà amb excel·lents col·laboradors gràfics. Altres revistes humorístiques foren Picarol (1912-13), L’Estevet (1921-23), El Borinot (1923-27) i, superat l’entrebanc de la Dictadura de Primo de Rivera, El Be Negre (1931-36). En el camp literari hi hagué grans publicacions, com La Revista (1915-36), Catalana (1918-26), Bella Terra (1923-27), Revista de Catalunya (des del 1926), etc. El 1918 aparegué D’Ací i d’Allà, que esdevingué una revista de luxe i cosmopolita. Al País Valencià hom progressà cap a una normalització lingüística i cultural amb les revistes El Cuento del Dumenche (1908-14), El Cuento Valencià (1911), Foc i Flama (1912), Nostre Teatre (1921), Cultura Valenciana (1926), etc. ; en el terreny politicocultural es destacaren València Nova (1906), Renaixement (1908), Pàtria Nova (1915), Germania (1825), El Poble Valencià (1931) i molts altres. Al Rosselló es destacaren La Tramontane (1917-71) i La Renaissance Catalane (1918-20), bilingües. Al Principat les revistes polítiques foren també de curta durada; es destacaren Iberia (1915-18), Messidor (1917-21), Justícia Social (socialista; des del 1923) i altres, sovint entrebancades per la Dictadura. La República suposà un nou auge de les publicacions polítiques: La Internacional (1931, bilingüe), Foc (1932), Treball (1934), Iskra (1935), Catalunya Roja (1932-34), Front (1932 i 1935), Fructidor (1936), UGT (1932-36), El Bolxevic (1936-37), Fragua Social a València (1936) i moltes altres, sovint poc més que butlletins interiors de partits polítics. En el camp musical d’aquest període destacà Fruïcions, òrgan de l’Associació Obrera de Concerts (1927-33). Les revistes científiques assoliren un alt nivell des de l’aparició d'Arxius de l’Institut de Ciències (1911-24) i d'Anals de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya (des del 1912). L’aparició de la radiodifusió originà revistes com Ràdio Barcelona (1924-38) i Ràdio Catalana (1825-29).

La victòria de Franco suposà, a la fi de la guerra civil de 1936-39, la desaparició total de les revistes en català o bilingües, i d’un gran nombre de les publicades en castellà. Les més destacades de la postguerra foren Destino i Mundo; el CSIC subvencionà algunes publicacions erudites. Les úniques publicacions en català sorgiren en la clandestinitat, amb una difusió restringidíssima, com L’Hora de Catalunya (1941); a poc a poc la llengua catalana trobà un recer en forma de publicacions bilingües acollides al fur especial de què gaudia l’Església. Entre les revistes artístiques i literàries precàriament tolerades en millorar la situació, es destacaren Ariel (1946-51) i Antologia (1947-48), però ambdues foren suspeses governativament. A Barcelona —però amb peu d’impremta de Gènova— es publicà Occident (1949-50); en el terreny artístic, a més d'Ariel sobresortiren Cobalto (1947-48), en castellà, i Dau al Set (1948-52). Més tard, a redós del nou departament d’història de l’art de la Universitat de Barcelona, aparegué D’Art (1972-73), bilingüe, continuada per Estudios Pro-Arte, al marge de la universitat (1975-78). Sota l’empara del Monestir de Montserrat hom creà una revista informativa, Germinabit (1949), transformada en la revista cultural Serra d’Or (1959). També reprengueren les publicacions infantils; entre altres, aparegueren L’Infantil (creada el 1951 i que el 1973 adoptà el nom de Tretzevents) i Cavall Fort (des del 1961); entre el 1968 i el 1974 reaparegué En Patufet. Altres publicacions foren Quart Creixent (1957-58), miscel·lània, i El Pont (1959), literària. En el camp de la investigació històrica destacà Recerques (1970). A l’exili continuà, en diverses ciutats, la publicació de la Revista de Catalunya i hom creà diverses revistes, especialment a Mèxic, com Lletres (1944-48), La Nostra Revista (1946-55), Pont Blau (1952-63), La Nova Revista (1955-58) i Xaloc (1964-81), a més de butlletins de casals i centres catalans a l’Amèrica Llatina. La recuperació gradual del català no pogué sostenir, però, donada la situació encara anormal, la primera revista informativa catalana no vinculada a institucions eclesiàstiques de la postguerra: Tele-estel (1966-70); alhora diverses revistes locals de ciutats dels Països Catalans aparegueren o es catalanitzaren a partir d’una situació de bilingüisme, com Recull, de Blanes (des del 1950), Canigó, de Figueres (1954-83), Presència, de Girona (1962 i a partir del 1982 suplement del diari El Punt, etc. Al País Valencià Gorg (1969-72) fou suspesa governativament i posteriorment hi hagué algunes revistes bilingües, com La Marina d’Alacant i Dos i Dos, de València. A les Balears, la revista bilingüe Lluch esdevingué totalment en català des del 1968 (Lluc). Pel seu caràcter renovador i identificat amb l’esperit dels anys seixanta i setanta tant en l’estètica com en els continguts, Oriflama (1961-77) tingué una especial rellevància i, en la pedagogia fou pionera Escola Catalana (1965), vinculada a Òmnium Cultural.

Els darrers anys de la dictadura i els primers anys de la democràcia es produí a Catalunya una notable activitat en la publicació de revistes. Si bé el nou clima de llibertat afavorí l’aparició de noves capçaleres, hom no pogué evitar-ne el caràcter sovint efímer, i algunes que tingueren una considerable projecció durant la dictadura (com ara Canigó), desaparegueren. Entre les d’àmbit general fetes en català destacaren Arreu (1976-77), L’Hora de Catalunya (1978-80), El Món (1981-88) i Crònica (1982-85). Pel que fa a les revistes de partit, moltes d’elles creades en la clandestinitat o represes de publicacions anteriors al dictadura, han tingut en general la difusió restringida a afiliats i simpatitzants. Entre les de trajectòria més consolidada cal esmentar Treball i Nous Horitzons del PSUC (1977, que recuperaven les publicacions del 1936 i el 1962, respectivament), L’Opinió Socialista, òrgan del PSC que continuà la capçalera creada el 1968 pel Moviment Socialista de Catalunya, La Humanitat d’ERC (que de 1979 a 1986 publicà com a setmanari sota el nom del diari creat el 1931) i La Nova Veu (1977- 1985, i a partir d’aquest any, La Veu d’Unió), d’Unió Democràtica de Catalunya. Per la seva banda, Convergència Democràtica de Catalunya creà com a òrgan CDC Informacions el 1977. Els intents de revistes d’humor com La Pipa d’en Roc (1977-78) de Mataró, Cul de sac (1982), etc. , foren breus. Reflex de la força del moviment excursionista, en canvi, són la continuïtat de les revistes Muntanya, del Centre Excursionista de Catalunya, i Vèrtex (1966), de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. En l’àmbit de les revistes especialitzades cal esmentar Els Marges (des del 1974) i Lletra (des del 1986), literàries, Randa (1975), dedicada a la història i la literatura de les Illes, L’Espill, (des del 1979; des del 1999 editada per la Universitat de València), de tema sociocultural. Pel que fa a les publicacions religioses s’han consolidat Catalunya Cristiana (1979), Foc Nou (creada el 1974 com a circular del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona) i, al País Valencià, Saó (1976). En àmbits més acadèmics o especialitzats cal esmentar L’Avenç (1977), d’història, Ciència, (1980-91), i Revista de Catalunya (segona etapa) (1986), filològica i literària, etc. ; en el de les infantils sorgits aquests anys Rodamón (1977-89) i en el de la pedagogia Perspectiva Escolar (1974). Sobresurt, així mateix, la nova etapa de la Revista Musical Catalana (1984) en l’àmbit el de la música clàssica. L’abundor de revistes d’àmbit local o comarcal contrasta amb la difícil consolidació de revistes d’informació general en català, excepció feta d'El Temps (1984) i, entre les revistes culturals, Serra d’Or. Al Rosselló, des del 1961, es publica Sant Joan i Barres, butlletí del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans. Des de mitjan anys vuitanta hom pot dir que ha tingut lloc una certa consolidació, en la qual ha tingut un paper destacable la creació, l’any 1983, de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) amb l’objectiu d’optimitzar la publicació, distribució i difusió de les revistes en català.

A mitjan primera dècada del s. XXI aquesta organització incloïa unes 150 capçaleres. A banda de les revistes que han continuat i de l’augment del nombre de títols, de finals dels anys vuitanta ençà ha tingut lloc una creixent diversificació temàtica. Cal esmentar, en les publicacions polítiques de nova creació, Debat Nacionalista (1988), El Triangle (1989) i Llengua Nacional (1991); Enderrock (1993) en el de la música rock-pop, Eben interiors (1990) en interiorisme, Gegants (1991) i Castells (2003); Descobrir Catalunya (1997) en el del turisme interior; Illacrua (1992) en el dels moviments alternatius, Mètode (1999, publicat per la Universitat de València) en el de la difusió científica; Dossier Econòmic (1997) en el de l’economia; Bonart (1999) en el de les arts plàstiques, la represa de la revista fallera Pensat i fet (1995) en el del folklore i, també al País Valencià Solc (1996) d’inspiració cristiana. Part d’aquestes revistes han sorgit de butlletins interns d’organitzacions o institucions en els camps respectius o bé estan vinculats a grups editorials i, finalment, altres han donat lloc a grups d’edició de revistes; és el cas de la revista de divulgació històrica Sàpiens (2003), o l’esmentada Enderrock, que també en l’àmbit musical ha donat lloc a Folc (2000) i Jaç (2003) i altres. A partir de mitjan anys noranta, l’extensió d’internet ha comportat una redefinició del concepte tradicional de revista, així com noves potencialitats i condicionants d’aquest mitjà. En particular, la immediatesa en l’obtenció de la informació i la interactivitat han impulsat una transformació de la comunicació en la qual les fronteres entre els diversos mitjans esdevenen progressivament borroses (especialment els conceptes ‘diari’ i ‘revista’). Una majoria creixent de publicacions periòdiques disposen actualment de versió electrònica que, de vegades, ha acabat per substituir completament la versió impresa. Fruit d’aquesta nova concepció, en part dels mitjans creats més recentment el format digital es troba almenys en igualtat de condicions amb el paper. És el cas del grup Comunicació 21, editor de la revista del mateix nom (2000), i també de Benzina (2006) i Cultura 21 (2007).

Col·laboració: 
RoA / FFV / R

Llegir més...