i siríac | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

siríac

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Llengua semítica pertanyent a la branca oriental de l’arameu .

Amb una escriptura pròpia ( alfabet siríac), tingué com a centre la ciutat d'Edessa, a l’Osroene, i es difongué per tots els territoris de l’antiga Síria, especialment la Síria septentrional i la Mesopotàmia. Gràcies a l’expansió missionera de l’Església Siríaca oriental o nestoriana, coneguda també per Església Caldea ( caldeu 2), el siríac arribà a l’Àsia central (s’han conservat inscripcions del s. VII) i fins a les regions de l’actual Pequín, com també a les costes del Malabar, a l’Índia del SW. En retrocés davant la llengua dels dominadors àrabs, acabà desapareixent, pràcticament, al s. XIV i, a part la celebració litúrgica, només ha sobreviscut, en una forma ja força canviada, en alguns pobles: a Tūr ‘Abdīn, a l’extrem meridional de l’actual Turquia, a Ma'lūla, Gubba'din i Bah'a, al nord de Damasc, Síria. A més de llengua literària i litúrgica, el siríac féu d’enllaç, gràcies a les traduccions, entre la cultura grega i l’àrab. La inscripció més antiga sobre pedra data de la primera meitat del s. I dC, i el document escrit més antic, del 243, i procedeix de Dura-Europos. El siríac presenta dues formes dialectals: l’occidental, més evolucionada i més subjecta a l’influx grec, i l’oriental, més conservadora i més en contacte amb el món persa. En siríac, el nom té tres estats: absolut, que representa l’estat pur del nom, posteriorment substituït per l’emfàtic (mlek, ‘rei’), l’emfàtic, que originàriament tenia un sentit determinatiu, difuminat posteriorment (malkō, ‘el rei’, ‘un rei’), i el constructe, quan va seguit immediatament d’un complement (mlek ‘olmō, ‘rei del món’). Hi ha dos gèneres: masculí i femení (-ō en estat absolut, -en estat emfàtic i -ot en estat constructe), i dos nombres, singular i plural; les formes d’aquest són: -īn (m) i -ōn (f) per a l’estat absolut, -ē (m) i -ōtō (f) per a l’emfàtic i -ay (m) i -ōt (f) per al constructe. La majoria de noms deriven de l’arrel verbal (alguns són primitius i d’altres deriven d’un altre nom). Aquesta arrel, que constitueix el nucli del verb, a la qual hom afegeix prefixos i sufixos per indicar els diferents temps, modes o persones, és normalment trilítera, bé que pot ésser també bilítera o quadrilítera. Els modes o temps del verb són: el passat (o perfet), el futur (o imperfet, que té un prefix característic: n-), l’imperatiu, l’infinitiu i el participi (actiu i passiu). El present és format amb el participi més el pronom personal. Les formes o veus són: P'al, que expressa la idea simple del verb, Pa'el, que té un sentit intensiu o factitiu, i Af'el, que té un sentit factitiu o incoatiu; i cadascuna d’aquestes formes en té una de reflexiva o passiva: Ethp'el, Ethpa'al i Ettaf'al. El verb “haver”, que no existeix en siríac, és expressat per la partícula 'it (‘ell és’) seguida d’un complement que indica el possessor. El siríac presenta una llibertat de construcció i un desenvolupament de les proposicions subordinades més gran que altres llengües semítiques, segurament pels contactes amb el grec, més palesos encara en la branca occidental. L’estudi del siríac ha estat conreat en els seus diversos aspectes: en el camp de la llengua (on es destaquen les gramàtiques de R.Duval, Th.Nöldeke, C.Brockelmann, etc., el diccionari de R.Payne Smith, etc.), en el camp de la literatura, sobretot patrística (cal esmentar, especialment, la col·leccció Patrologia Syriaca, la secció siríaca del “Corpus Scriptorum Christianorum Orientalium”, la revista L’Orient syrien, etc., on hom ha publicat un gran nombre de texts patrístics i post-patrístics i on sobresurten estudiosos com A.Baumstark, E.Beck, F.Graffin, T.Jansma, C.Burkitt, etc.), en el camp de la litúrgia (amb els germans Assemani, el patriarca I.E.Rahmani, G.Khouri-Sarkis, H.Engberding, A.Raes, J.Mateos, etc.), en el camp de l’art, especialment arquitectònic (amb treballs de H.Monneret de Villard, J.Lassus, G.Tchalenko, etc.). A Catalunya cal esmentar el P.Bonaventura Ubach, que formà una escola entorn seu, on sobresurt L.Palacios, autor d’una Grammatica syriaca (1931), emprada en moltes universitats europees i americanes.

Col·laboració: 
SJV

Llegir més...