La classificació d’aquestes llengües és dificultada sovint per la manca d’un coneixement històric sòlid dels pobles que la integren i la gran barreja ètnica que han sofert al llarg del temps, amb etapes de bilingüisme o, almenys, de contacte molt estret, que facilita els processos d’osmosi lingüística. Això no obstant, el parentiu de les llengües susdites pot considerar-se definitivament establert, contràriament a la suposada relació uraloaltaica. Els trets comuns més sobresortints de les llengües altaiques són, fonèticament, l’harmonia vocàlica i la constitució sil·làbica dels mots amb una sola consonant al començament de paraula. Morfològicament, les llengües altaiques no posseeixen distinció de gènere gramatical ni inflexió nominal clara (manca el dual, i el plural és usat molt poc rigorosament) i l’aspecte més original és potser la constitució de mots a partir d’unes “bases” verbals o nominals i l’ús de l’aglutinació i la sufixació com a recursos gramaticals predominants (sufixos de derivació o desinencials); les alternances i les excepcions són pràcticament absents. Sintàcticament, hom resol l’ordre de mots anteposant l’element secundari o especificador a l’element principal, amb una manca notable de conjuncions i pronoms relatius.
m
Lingüística i sociolingüística