Els tres tipus majors d’ambigüitat són: la fonològica, la lèxica i la sintàctica. En l' ambigüitat fonològica un mateix so pot representar dos fonemes (en barceloní, les dues primeres vocals de nuvolada sonen igual), i un mateix fonema pot tenir dos comportaments fonològics distints, per exemple, |k| a rec ( regar ) o a roc ( roca ); l' ambigüitat lèxica pot ésser semàntica ( banc per a seure, de finances, de sorra, de sardines) o funcional ( la crítica de Riba , on Riba pot ésser el crític o el criticat); aquest darrer cas es fon gradualment amb l' ambigüitat sintàctica , consistent en la possibilitat de construir de dues maneres una frase: llibres i films avorrits pot ésser ( llibres i films) avorrits o bé llibres i ( films avorrits ). L’ambigüitat sintàctica és de molt la més important dins el mecanisme de la llengua, car la necessitat d’evitar que proliferi té efectes a tots els nivells, des de la selecció lèxica fins a la fonologia, en particular tocant als fenòmens d'accent: així, una frase com una vella llança l’alarma , que quan es presenta escrita admet tres interpretacions ( llança pot ésser una forma verbal i alarma un substantiu, o bé inversament, i en aquest segon cas el pronom acusatiu pot ésser masculí o femení), redueix la seva ambigüitat quan és pronunciada, car el primer dels dos accents principals cau a la síl·laba llan- si llança és un substantiu, però a la síl·laba ve- si llança és una forma verbal. L’estudi d’aquests fets correspon a l’anomenat cicle fonològic de la gramàtica generativa-transformacional.
f
Lingüística i sociolingüística