Conegut com a amurru en les fonts accàdies i com a mar · tu en les sumèries (‘occident’, en ambdós casos), alguns dels seus membres són ja citats en els textos de començament de la dinastia I sumèria d’Uruk (~2700 aC). A partir de la dinastia d’Accad (~2371-2191 aC) els amorites apareixen regularment en les fonts mesopotàmiques. De fet, des d’aquesta època (~2300) fins el 1800 aC constitueixen l’element ètnic més important de l’Orient Pròxim i Mitjà per llur incontenible demografia, causa directa de la seva penetració persistent al sud de Mesopotàmia. A partir de la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC), llurs intents per penetrar a Mesopotàmia esdevingueren molt perillosos fins al punt que Shu-Sin decidí aixecar (2035 aC) “la muralla d’Amurru”, de 275 km de longitud, per tal de frenar-los, però en època d’Ibbi-Sin els amorites posaren fi a la dinastia III d’Ur i al país de Sumer. Sobre les seves ruïnes sorgiren una sèrie de petits regnes amorites (els de Larsa, Kish, Sippar, etc), el més important dels quals, regit per la dinastia I de Babilònia, acabà sotmetent-los en època d’Hammurabi (1792-1750 aC). Paral·lelament a aquest domini sobre el sud de Mesopotàmia, els amoristes s’imposaren al nord, Assíria, gràcies a Shamshi-Adad I (1813-1781 aC) i a Síria (Mari, Alep, Qatna, Ugarit, etc). A partir del 1800, la seva posició començà, però, a declinar davant dels hurrites ( hurrita), que acabaren imposant-se cap el 1600 aC per obra del regne de Mitanni. Així i tot, els amorites no desaparegueren de l’escena política fins bastant més tard (~1000 aC), com ho palesen el regne d'Amurru, els combats que lliuraren contra ells Adad-nirari I d’Assíria (1307-1275 aC) i els seus successors immediats i Nabucodonosor I de Babilònia (1124-1103 aC) i, finalment, les victòries dels israelites sobre cinc reis amorites a Gibeon per obra de Josuè (~1230 aC) i sobre Sihon de Hešbon i Og de Bašan.
f
m
Història