En l’ordre d’idees de la tradició gramàtica escolar, l' anàlisi gramatical es redueix essencialment a dues operacions: la identificació dels membres d’una frase i de la funció sintàctica que exerceixen, i l’assignació de cada mot a una d’entre unes quantes classes de mots preestablertes; només secundàriament hom practica l’anàlisi morfològica, és a dir, la divisió dels mots en els morfemes que els componen. En la lingüística moderna, i especialment en l’estructuralisme de 1930-50, el terme d’anàlisi ha adquirit un sentit molt general, i designa pràcticament qualsevol operació de la lingüística descriptiva; així hom pot parlar d' anàlisi d’una llengua (no ja d’una frase o d’un mot), d' anàlisi fonològica , etc. De tota manera, sembla que l' anàlisi sintàctica continuava essent la zona central de l’aplicació del terme, i en particular l’anàlisi feta segons el mètode dels constituents immediats. D’altra banda, però, l’ús del terme ha reculat, per efecte de les teories de la gramàtica generativa-transformacional.
f
Lingüística i sociolingüística