OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

art andalusí

substantiu masculím
Art
Pati de la Séquia, a l’Alhambra de Granada
© CIC-Moià
art art
L’art desenvolupat a Al-Andalus tingué unes característiques pròpies dins l’art de l’islam, malgrat que seguí les seves directrius fonamentals i mantingué estretes relacions amb els nuclis directius creadors a Síria.

Al final del segle VIII s’inicià la construcció de la mesquita de Còrdova, edifici cabdal de l’art andalusí, que ja s’aparta clarament de les orientals i particularment de la gran mesquita de Damasc. Presenta noves solucions en les arcuacions que separen les naus interiors pel que fa a alguns aspectes de la decoració. Al segle IX l’evolució de l’art andalusí es manifestà en l’ampliació d’aquesta mesquita per ‘Abd al-Raḥmān II i en monuments com l’alcassaba de Mèrida, el minaret de San Juan, a Còrdova, i la mesquita de Tudela (Navarra), de la qual resten bastants vestigis que demostren una interpretació pròpia dels nous corrents estètics. Al segle X representà la culminació artística d’Al-Andalus a l’època anomenada califal, seguida del període de les taifes (segle XI), que mostra la diversitat de l’art islàmic peninsular: a Toledo, amb la Puerta Vieja de Bisagra i particularment amb l’original mesquita del Cristo de la Luz, derivada d’esglésies bizantines i amb solucions decoratives mudèjars: a Saragossa, on el palau de l’Aljafería mostra noves solucions en l’entrecreuament d’arcs i una evolució en els capitells, així com un creixent barroquisme decoratiu; a Màlaga, a Granada, a Almeria i, particularment a Xàtiva, on es conserva una famosa pica, decorada amb sorprenents relleus de gran realisme, amb figures humanes i d’animals. Els almoràvits (1090-1150) aportaren algunes novetats en l’estructura de llurs mesquites, tant en els pilars que separen les naus com en els arcs de ferradura que suporten, i semblen ésser de llur època les restes d’un petit palau a Monteagudo (Múrcia), que és un interessant precedent de l’Alhambra nassarita. Són escassos els monuments que corresponen al període dels almohades (~1150-1212), que, a conseqüència de llurs necessitats defensives, perfeccionaren l’art de la fortificació amb les portes en recolzes i l’ús general de barbacanes i d’albarranes (Càceres, Badajoz, Sevilla). Influïts per llur ascetisme religiós, tendiren a la sobrietat, a la simetria i a la monumentalitat, i en l’aspecte decoratiu s’orientaren vers la multiplicació dels revestiments de guix, que recobreixen completament l’estructura interna dels edificis, construïts moltes vegades amb maons. L’obra més important d’aquest període fou la mesquita major de Sevilla, de la qual subsisteixen bona part del pati, amb la Puerta del Perdón, i el minaret, adaptat després com a campanar de la catedral (construïda sobre la mesquita enderrocada al segle XV), conegut amb el nom de la Giralda. A Sevilla són també de l’època dels almohades les restes d’un palau a l’Alcàsser, que mostren solucions decoratives a l’exterior, fetes amb maons, guix o aplicacions de ceràmica, que tingueren extensa descendència en el variat art mudèjar aragonès, castellà o andalús, així com, a més d’altres aspectes, en l’etapa nassarita de Granada en què l’art andalusí tingué un brillant epíleg.

Col·laboració: 
SAl

Llegir més...