Bé que sovint és estudiada als orígens de la literatura anglesa, ofereix unes peculiaritats pròpies a causa de la seva estreta vinculació amb els mons germànic i escandinau. La primera etapa (s. V al VII) es caracteritza per la literatura paremiològica, importada del continent, i la dels scopas, els quals conrearen els poemes didàctics i laudatoris, l’exponent més remarcable dels quals fou el Wid sith. En la segona (s. VII al VIII) sorgiren elegies i, sobretot, cants èpics com el Beowulf, alhora que la literatura anglosaxona convisqué amb una de llatina provocada per l’adveniment del cristianisme, el qual presidí l’obra dels poetes Caedmon i Cynewulf. La tercera (s. X-XI) fou presidida pel regnat d’Alfred el Gran, el qual impulsà les traduccions i la redacció de la Crònica anglosaxona. En la quarta i darrera etapa s’inicià la decadència que la revifalla produïda en el regnat d’Edgar no aconseguí d’aturar. Aelfric i Wulfstan en foren els autors més representatius. En general, la producció poètica —que es caracteritza per l’ús de l’al·literació com a element rítmic— i de metàfores, que en estereotipar-se esdevingueren frases fetes, fou la que assolí un nivell literari més alt. Tanmateix, la influència en la creació de la prosa anglesa sembla que fou decisiva, sobretot durant el regnat d’Alfred el Gran.
f
Literatura