i any civil | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

any civil

substantiu masculím
Cronologia
cronologia cron
El format per un nombre enter de dies civils: 365 si és comú, o 366 si és de traspàs, i que, regulat amb l’any tròpic, és d’ús social general.

L’any civil és dividit en 12 mesos i legalment comença el dia 1 del mes de gener i acaba el dia 31 del mes de desembre. L’existència de l’any civil com a període diferent de l’any astronòmic obeeix al fet que aquest no pot ésser pres com a unitat de temps de la vida civil, per tal com no enclou un nombre enter de dies. Com que la vida social es regeix pels moviments aparents del Sol, els dies civils ( dia solar mitjà) en ésser iguals solucionen el problema de la correspondència amb el moviment diürn aparent del Sol. Però cal, a més, fer coincidir, tant com sigui possible, l’any tròpic amb el civil per tal que, any darrere any, les estacions coincideixin en una mateixa època. Si tots els anys civils fossin de 365 dies civils, llur començament s’aniria anticipant sempre al de l’any tròpic, el qual té 365,2422 dies civils, i consegüentment, recorreria les diferents estacions retrogradant, inconvenient que faria perdre al calendari la seva propietat fonamental de fixar mesos i festes a les mateixes estacions; aquest problema ha estat evitat de diverses maneres. Bé que el primer fet que serví als homes per a mesurar el temps fou la rotació de la terra sobre si mateixa, la qual cosa féu néixer el concepte de dia, posteriorment fou observat el fenomen de les llunacions, el qual donà lloc als mesos ( mes) i als calendaris lunars. Més tard, hom s’adonà del fet que certs fenòmens es repetien periòdicament, tals com la caiguda de la fulla, la floració, l’època de zel de molts d’animals, les migracions dels peixos i dels ocells juntament amb les èpoques de més o menys fred o calor, és a dir, les estacions. Aquest fet donà lloc a l’aparició del concepte d' any i primerament hom intentà de conjugar-lo amb el fenomen de les llunacions. Aparegueren, així, els calendaris lunars: més tard, en intentar de conjugar el moviment aparent del Sol amb les llunacions, aparegueren els calendaris lunisolars, en els quals el mes era regit per la lluna i l’any pel Sol. Per tal d’obtenir un calendari més perfecte, hom observà el moviment del Sol al llarg de l’eclíptica per mitjà de la successió d’ombres d’una mateixa llargària durant l’any tròpic, puix que el problema consistia, i consisteix, a obtenir un any civil que coincideixi al màxim amb l’any tròpic, i per a això calgué prèviament conèixer l’any tròpic, és a dir, el moviment del Sol al llarg de l’eclíptica i, després, acceptar que és impossible de considerar el dia, el mes i l’any com a múltiples, puix que són determinats, originàriament, per fenòmens astronòmics ben diferents. Una de les solucions més antigues donades a l’obtenció d’un any civil sembla que és la del calendari caldeu, primerament lunar i després lunisolar, de 360 dies repartits en 12 mesos, als quals hom afegí un altre mes de 30 dies cada sis anys i, posteriorment, un altre mes a intervals més grans; els mesos foren dividits en setmanes de 7 dies ( setmana), fet originat per les fases de la Lluna. L’origen d’aquest any fou primer l’equinocci de tardor i després el de primavera. Basat en les llunacions, hi hagué el calendari hebreu, en el qual l’any és lunar de 354 dies. La diferència amb l’any tròpic fou solucionada, en part, per l’addició d’un mes suplementari; a partir del s III i basats en el cicle de Metó ( cicle lunar), de cada 19 anys se'n consideren dotze de senzills i set d' embolísmics. A l’antic Egipte, hom usà primer un calendari lunar amb anys formats de mesos de 29 i 30 dies, alternativament. Aquest any, però, no servia per a preveure les avingudes del Nil, fet cabdal per al perfeccionament del calendari egipci. Modificacions posteriors feren adoptar un any de 360 dies, format per dotze mesos de 30 dies, més tard hi afegiren 5 dies epagòmens per obtenir un any de 365 dies. Posteriorment, hom observà que aquest any era, aproximadament, un quart de dia més curt que l’any tròpic, i així resultava que cada 1 461 anys civils egipcis tornaven a coincidir el civil i el tròpic, perquè l’any civil s’havia retardat un any enter; aquest període rebé el nom de sotíac (de Sothis, Sírius, per tal com era observat l’any sideri d’aquest estel). Malgrat ésser conscients de llur error, els egipcis mantingueren el mateix any civil fins a la conquesta per Roma, que fou substituït per l’any julià, fill, paradoxalment, de l’egipci, el qual ho era del caldeu. A Grècia foren usats diferents calendaris segons la regió, però predominà l’àtic, lunisolar, amb anys que originàriament foren de 354 o 355 dies, o 384 o 385 dies, que després de Soló formaren un cicle de vuit anys (5 de 354 dies i 3 de 384 dies), el qual només sobrepassava vuit anys tròpics en una hora i mitja, però era inferior en un dia i mig a 99 llunacions. Aquest problema de la no-coincidència amb les llunacions fou solucionat per Metó, el qual establí el cicle lunar o cicle de Metó, segons el qual, al cap de 19 anys, les fases de la lluna es tornen a repetir en les mateixes dates de l’any tròpic. Pel que fa al món àrab, és visible un total predomini del calendari lunar. Primitivament, l’any tenia 12 mesos de 29 i 30 dies, alternativament, que hom intentà ajustar amb l’addició d’un tretzè mes, cosa que fou prohibida per Mahoma. Un altre inconvenient del seu calendari és que tampoc no coincideix amb la duració mitjana de les llunacions, la qual és superior a la dels mesos àrabs, fet que obliga a afegir 11 dies suplementaris cada 30 anys àrabs (els quals formen el cicle lunar en aquest calendari); en aquest període existeixen 11 anys de 355 dies (anys abundants) i 19 anys de 354 dies. De això resulta que després de 34 anys àrabs hauran passat 33 anys civils gregorians ( calendari musulmà). A Roma, el primer calendari usat fou lunar de 304 dies, agrupats en deu mesos, que aviat es transformà en un any de 355 dies i 12 mesos, el qual tenia un dia més que l’any lunar. A causa de la seva gran diferència amb l’any tròpic, no era útil per als agricultors, i això obligà a afegir-hi un mes suplementari, any sí any no, de 22 i 23 dies. Malgrat alguns intents, no fou escurçat aquest any més llarg que el tròpic fins la reforma juliana, decretada per Juli Cèsar d’acord amb les indicacions de Sosígenes. Per portar-la a terme hom féu que un any, el 45 aC, tingués 455 dies civils; aquest any rebé el nom d' any de la confusió. A més, Cèsar decretà que des de llavors els anys havien de tenir una duració de 365 dies i 1/4 de dia, d’acord amb el següent sistema: cada quatre anys, n'hi hauria un d’un dia més, és a dir, de 366 dies civils. Amb el temps, aquest any rebé el nom de bixest, bissextil o de traspàs; les dues primeres formes degudes al fet que era inclòs després ( bis ) del sisè ( sextus ) dia abans de les calendes de març. Aquest any civil rebé el nom genèric d' any julià ( comú si era de 365 dies, i de trapàs, si era de 366), i el calendari, el de calendari julià. L’any julià tenia una duració mitjana de 365,25 dies civils i l’any tròpic té 365,2422 dies civils, per tant, la diferència entre tots dos era de 0,0078 dies per any, o sigui, d’un dia civil per cada 128 anys. Aquesta diferència motivà novament un avançament del pas de les estacions sobre el pas de l’any, i així, en el Concili de Nicea, que establí la forma de calcular la Pasqua, hom veié que l’equinocci de primavera d’aquell any era el 21 de març, en lloc del 25 com corresponia segons Sosígenes. A partir del s XIII, l’Església es preocupà pel fet que la Pasqua anava caient cada vegada més cap a l’estiu. Els concilis de Constança i de Trent, així com personalitats tan influents com el cardenal Pierre d’Ailly se'n preocuparen vivament. Com a conseqüència, el papa Gregori XIII reuní una comissió de savis, en la qual destacava Ghiraldi, per solucionar el problema. Hom comprovà que aquell any, 1582, el Sol passà per Àries el 10 de març i hom decidí perdre 10 dies, per tal de suprimir la diferència entre any tròpic i any civil; així, doncs el 4 d’octubre de 1582 fou seguit pel 15 d’octubre de 1582. Per evitar l’error de l’any julià, fou modificat el concepte de l'any de traspàs. Amb aquesta modificació disminuïa la diferència entre l’any civil i el tròpic, i resultava un any gregorià mitjà de 365,2425 dies civils, el qual excedeix al tròpic en 0,0003 dies civils l’any, o sigui, 3 dies cada 10 000 anys, o 1 dia cada 33 segles, previsió més que suficient, la qual cosa féu que la majoria de països anessin abandonant el calendari julià (tot i que Rússia el mantingué fins a la revolució del 1917). Malgrat l’ús, pràcticament universal, de l’any civil gregorià, aquest té diversos inconvenients: d’una banda, el manteniment dels dotze mesos desiguals, amb un nombre no enter de setmanes, i amb trimestres també desiguals, crea problemes de tipus estadístic i comptable (per exemple, que una mateixa cosa sigui pagada per dies i cobrada per mesos); d’altra banda, cada any els dies de la setmana canvien sistemàticament en relació amb el dia del mateix mes de l’any anterior, car cada any comença el dia de la setmana que segueix aquell en què va començar l’anterior, excepte si aquest fou de traspàs, en el qual cas comença dos dies després. A més, cal destacar la gran mobilitat de la data de la Pasqua i el caràcter totalment arbitrari del començament de l’any. Els projectes existents de reforma s’han vist, però, atacats per raons de tradició ( calendari).

Col·laboració: 
AQS
Llegir més...