OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

art belga

substantiu masculím
Art
art art
Art produït a Bèlgica des de la creació d’aquest estat l’any 1830.

Hereu d’una brillant tradició (art flamenc), l’art al nou estat passava, la primera meitat del s. XIX, per un període de decadència, en el qual sobresortien bons imitadors de l’art francès, com el pintor davidià François Navez (1787-1869). L’eufòria de la independència vitalitzà una escola pictòrica romàntica nombrosa —Gustaaf Wappers (1803-74), Louis Gallait (1810-87)— que trobà personalitat pròpia en la grandiloqüència expressiva i barroca d’Antoine Wiertz (1806-64) i en el plàcid retorn als primitius d’Hendrik Leys (1815-69); l’escultura es posà al servei de les exigències del nou estat, i els set germans Geefs gairebé monopolitzaren, del 1836 al 1870, la demanda d’una escultura monumental de consum, en la qual el germà gran Willem (1805-83) assolí una gran dignitat. L’eclecticisme historicista arquitectònic trobà la seva expressió més visible en el Palau de Justícia de Brussel·les (1866-83), de Jozef Poelaert (1817-79), mentre que la neogòtica borsa d’Anvers (1866-73) Jozef Schadde (1818-92 o 94) emprà el ferro i marcà, en la seva decoració, un precedent del Modernisme. El paisatgisme realista de l’escola de Tervueren, fundada vers l’any 1860 per Hippolyte Boulenger (1837-74) i Louis Dubois (1830-80), fou l’equivalent de l’escola francesa de Barbizon; paral·lelament, un realisme social conreat pel pintor Charles De Groux (1825-70) i, més tard, pel gran escultor Constantin Meunier (1831-1905) coexistia amb l’escultura idealista italianitzant de Paul de Vigne (1843-1901) i Julien Dillens (1849-1904) i el sensualisme autòcton de Jef Lambeaux (1857-1908); d’altra banda, mentre l’intimisme burgès del pintor Hendrik de Braekeleer (1840-88) i la sàtira del gravador Félicien Rops (1833-98) es manifestaven a Bèlgica, el retratista Alfred Stevens (1823-1906) triomfava a París, afalagant el ‘gran món’ del Segon Imperi. El 1884, l’any mateix de la creació a França de la Société des Indépendents, fou fundat a Brussel·les el Cercle dels XX, l’ànima del qual fou el crític Octave Maus, que aglutinà tota mena de manifestacions culturals avançades entorn de la revista Art Moderne; enfront d’impressionistes a la francesa com Émile Claus (1849-1924), el Cercle dels XX agrupà inquietuds diverses: James Ensor (1860-1949) desenvolupà el seu transcendental expressionisme, Guillaume Vogels (1836-96) conreà un impressionisme independent, Theo van Rysselberghe (1862-1926) arribà al divisionisme, Fernand Khnopff (1858-1921) fou un prerafaelita decadent i fantasiós, William Degouve de Nuncques (1867-1935) s’orientà vers un naturalisme d’aparença irreal, i Henri van de Velde (1863-1957) promogué el Modernisme en diversos camps. Aquest darrer estil trobà a Bèlgica la seva definitiva cristal·lització en l’arquitectura de Victor Horta (1861-1946) i tingué nombrosos conreadors, com l’arquitecte i dissenyador Paul Hankar (1859-1901), l’ebenista Gustave Serrurier-Bovy (1858-1910) i el joier Philippe Wolfers (1851-1929). El 1893 el Cercle dels XX fou substituït per l’associació, animada pel mateix Octave Maus, la Libre Esthétique, més pròxima a les idees democràtiques; a la conferència d’Edmond Picard ‘La socialisation de l’art’ (1895) correspongué un renaixement del realisme social en la pintura d’Eugeen Laermans (1864-1940). El 1899 el simbolista George Minne (1866-1941) de l’antic Cercle dels XX, autor d’escultures místiques i estilitzades, formà, amb el pintor Gustaaf van de Woestijne (1881-1947), el germà d’aquest, el poeta Karel i els pintors Valerius de Saedeleer (1867-1941) i Albert Servaes (1883-1966), el grup simbolista dit Primera Escola de Laethem, que arrabassà la posició d’avançada artística a la Libre Esthétique. En aquesta època s’imposaren el gust nabí d’Henri Evenepoel (1872-99) i el fauvisme del pintor i escultor Rik Wouters (1882-1916). La Segona escola de Laethem (1904-09) —Gustave de Smet (1877-1943), Fritz Van der Berghe (1883-1939) i el gran pintor i escultor Constant Permeke (1886-1952)— significà el triomf d’un expressionisme autòcton. Alhora, a través del Modernisme, Henri van de Velde arribà al funcionalisme arquitectònic. Passat el trasbals de la Primera Guerra Mundial, un cert expressionisme animà l’obra dels pintors Edgar Tytgat (1879-1957) i Jean Brusselmans (1884-1953), i la del gravador Frans Masereel (1889), alhora que un cubisme matisat i també expressionista informà l’obra de l’escultor Oscar Jespers (1887); Georges Vantongerloo (1886), adherit al grup holandès De Stijl, fou un capdavanter de l’escultura abstracta, i Victor Servranckx (1897-1965), sobresortí entre el moviment cubista brussel·lès Sept Arts (1920). El superrealisme trobà en els pintors René Magritte (1898-1967) i Paul Delvaux (1897) dos intèrprets importants. Louis Van Lint (1909) conreà una pintura abstracta constructivista, i Jean Duboscq (1928) i Pierre Alechinski (1927) fan expressionisme abstracte, aquest darrer integrat en el grup internacional COBRA (1948-50). D’ell parteix Pol Buny, un dels clàssics del cinetisme comtemporani. Hi ha també una escola belga de dibuixants de còmics encapçalada per Hergé i representada per J. Martin, A. Franquin, Morris, Peyo, etc.

Llegir més...