Hom troba la benedicció ja a l’Antic Testament, com a pregària d’acció de gràcies pels béns que Déu concedeix a l’home i com a lloança amb què aquest reconeix que només Ell és bo i origen de tot bé. Fou en el marc de la benedicció jueva ( berakah ) que Crist instituí l’Eucaristia (en grec, eukharistía, 'acció de gràcies’). En la litúrgia catòlica hom distingeix les benediccions constitutives , que concedeixen a les persones, els objectes o els llocs un caràcter sagrat i els sostreuen de tot ús profà (per exemple, benedicció d’abats, d’ornaments, d’oratoris), i les invocatives , que demanen la protecció divina per a una persona o una cosa (benedicció de les mares, de les collites, dels cotxes o de les escoles). D’acord amb les prescripcions del concili segon del Vaticà, el 1984 fou promulgat el ritual reformat de les benediccions, que procurà eliminar tot residu de màgia en la pràctica d’aquest tipus de pregària. El 1989 n'aparegué la versió oficial catalana.
f
Cristianisme
Judaisme