i economia del benestar | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

economia del benestar

substantiu femeníf
Economia
economia econ
Corrent normatiu de la ciència econòmica que té per objecte la recerca de l’òptim col·lectiu.

Hom no identifica amb aquest nom, pròpiament, una escola uniforme de pensament econòmic, sinó una temàtica i àdhuc tot un enfocament orientador de la ciència econòmica. El seu objecte és, segons Pigou, “la recerca de les causes que influeixen en el benestar econòmic de la societat”; segons Morgenstern es tracta de trobar “definicions, si és que n'hi ha, de l'optimum social i del sistema de preus i de distribució de la renda amb què hom el pot assolir”, o, segons una visió més recent, com la de Mishan, és “la formulació de judicis a partir dels quals hom pot ordenar de millor a pitjor diverses situacions econòmiques alternatives”. És clara, doncs, la seva inserció dins el vessant de la ciència econòmica que pretén d’oferir recomanacions; precisament la seva ambició de formular prescripcions objectives —consells científics— ha constituït ensems un dels seus palesos atractius i la seva part flaca pels atacs metodològics.

A part uns clars precedents a Pigou i la seva obra Economics of Welfare (1920), hom sol situar la primera estructuració d’aquest corrent al si de l'escola neoclàssica de Cambridge, encaminada cap a una teoria econòmica realista. Dins aquesta primera etapa es tracta de dissociar l’eficiència productiva de la distribució; envers aquesta, Pigou proposa que tot millorament dels “pobres” a expenses dels “rics”, sense perjudicar l’eficiència productiva, pot ésser defensat objectivament com a augmentatiu del benestar col·lectiu. La no-comparabilitat interpersonal de les satisfaccions o de les disutilitats, derivada dels desenvolupaments del pensament marginalista, fou l’eix d’una crítica contundent, de la qual Robbins és un bon exemple; malgrat tot, cal remarcar algunes aportacions importants de Pigou, com l’anàlisi de les economies (i de les diseconomies) externes i, en general, de les diferències entre rendiments privats i socials, judicis, en part, derivats de Marshall.

La interpretació anomenada “continental” de les condicions del benestar col·lectiu i de la seva maximització fou molt més restrictiva. Per autors com Pareto i Barone, sobre els quals es basaren després altres crítics, tan sols poden ésser definides científicament condicions d'optimum productiu, però no patrons de distribució; per cada situació d’aquesta, que no pot ésser jutjada objectivament, hi haurà un optimum col·lectiu que es troba on “ningú no pot ésser millorat sense perjudicar un altre”.

La història de la nova economia del benestar, que es prolonga fins a temps ben recents, és la ressenya d’una sèrie d’intents per a superar aquests obstacles metodològics. El principi d’indemnització de Kaldor-Hicks defineix un criteri objectiu de valoració dels canvis, de manera que passar d’una situació a una altra fóra sempre bo, si els beneficiats de la nova situació podien indemnitzar els perjudicats pel canvi, restant així un benefici net. De la crítica Little-Arrow envers aquesta proposta, hom tornà a intents de nova definició de condicions d'optimum, la qual cosa és formalment el mateix, de formulació de funcions totals de benestar de les quals la maximització fos la solució del problema, pel fet de tenir en compte tots els elements —productius i distributius— rellevants (Bergson-Samuelson).

En síntesi, hom pot afirmar que l’economia del benestar no ha reeixit a superar la feblesa metodològica implicada en pretendre passar de la cosa positiva a la normativa. De tota manera, bé que, segons Mishan, “hagi promès molt més que efectivament no pot oferir”, cal acceptar que els seus desenvolupaments, bé que continuen, han projectat llum i han donat unes certes bases a l’anàlisi de molts temes d’interès per a l’economia normativa i per a la política econòmica.

Col·laboració: 
JRH
Llegir més...