OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

benimerí | benimerina

Nom àrab deBanū Marīn (ar)
substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
Nom àrab deBanū Marīn (ar)
història hist
Individu d’una dinastia berber del grup Zenāta, anomenada també marínida,que substituí els almohades en el domini de l’Àfrica del nord (1269-1465).

Vivien de la ramaderia nòmada, i sorgiren a la vida política arran de la derrota que els inflingiren els almohades (1145). Emigrats cap al nord (1244), foren dispersats per l’imperi regnant. Tanmateix, l’emir Abū Yaḥyà ibn ‘Abd al-Ḥaqq ocupà Meknès, Fes, Tâza, Rabat i Salé. L’any 1269 els benimerins prengueren Marràqueix i dominaren l’imperi almohade del Magrib. Granada en sol·licità l’ajut, i el soldà Abū Yūsuf Ya'qūb (1258-86) vencé els castellans a Écija (1275). El 1309 els granadins tornaven a cercar l’aliança benimerina. L’època de màxima esplendor fou la dels regnats d'Abū-l-Ḥasan (1331-48) i d’Abū ‘Inān (1349-58), després del qual començà la decadència. Tetuan caigué a les mans d’Enric III de Castella (1401) i Ceuta en poder dels portuguesos (1415) i, finalment, dels wattàssides, branca col·lateral dels benimerins tradicionalment funcionaris de l’imperi, els quals primerament en foren regents (1420), i després, una vegada assassinat l’últim representant de la dinastia (1465), soldans. Els benimerins feren moltes edificacions, especialment a Fes, la capital. La madrassa d’al-Qarawiyyīn, a Fes, fou un focus de cultura a l’occident islàmic.

Col·laboració: 
PBa

Llegir més...