Vivien de la ramaderia nòmada, i sorgiren a la vida política arran de la derrota que els inflingiren els almohades (1145). Emigrats cap al nord (1244), foren dispersats per l’imperi regnant. Tanmateix, l’emir Abū Yaḥyà ibn ‘Abd al-Ḥaqq ocupà Meknès, Fes, Tâza, Rabat i Salé. L’any 1269 els benimerins prengueren Marràqueix i dominaren l’imperi almohade del Magrib. Granada en sol·licità l’ajut, i el soldà Abū Yūsuf Ya'qūb (1258-86) vencé els castellans a Écija (1275). El 1309 els granadins tornaven a cercar l’aliança benimerina. L’època de màxima esplendor fou la dels regnats d'Abū-l-Ḥasan (1331-48) i d’Abū ‘Inān (1349-58), després del qual començà la decadència. Tetuan caigué a les mans d’Enric III de Castella (1401) i Ceuta en poder dels portuguesos (1415) i, finalment, dels wattàssides, branca col·lateral dels benimerins tradicionalment funcionaris de l’imperi, els quals primerament en foren regents (1420), i després, una vegada assassinat l’últim representant de la dinastia (1465), soldans. Els benimerins feren moltes edificacions, especialment a Fes, la capital. La madrassa d’al-Qarawiyyīn, a Fes, fou un focus de cultura a l’occident islàmic.
f
m
Història