Alguns autors contemporanis prefereixen el terme de multilingüisme, que abraçaria un nombre indeterminat de llengües en contacte. El bilingüisme no és un fenomen de la llengua, sinó del seu ús; la lingüística, doncs, s’hi interessa pràcticament en funció dels fenòmens d’interferència. La psicologia i la pedagogia s’interessen, per contra, per les conseqüències del bilingüisme en la formació de l’individu. Modernament la sociologia s’ha ocupat també del bilingüisme com a element del conflicte entre cultures diverses, i això ha contribuït a la naixença de la sociolingüística. En matèria de política o de planificació lingüística el bilingüisme pot tenir funcions diferents; així, en territoris on conviuen dues llengües, el foment del bilingüisme pot ésser útil a una política assimilista o, per contra, hom pot cercar-hi una situació relativament estable implantant la cooficialitat lingüística (bilingüisme oficial).
Durant el segle XX el terme bilingüisme ha estat aplicat a diferents situacions. De primer indicava només una situació en què un individu o un grup feien servir amb igual domini dues llengües. Després d’una etapa d’extensió del concepte a gairebé totes les situacions d’índole col·lectiva, actualment és una tendència prevalent de circumscriure’l als individus (entre d’altres raons perquè els grups socials dits bilingües no ho solen ésser homogèniament). En contrapartida, ha estat elaborat el concepte de diglòssia, que cobreix certes situacions de bilingüisme col·lectiu.
Tipus de bilingüisme. Bilingüisme individual i col·lectiu
Sociològicament, hom troba dues formes diferents de bilingüisme: el bilingüisme de comunitats étniques separades de la majoria -per exemple, el dels jueus de parla germànica a Bohèmia abans de la Segona Guerra Mundial, o el dels sefardites a Grècia i a l’Orient- i el bilingüisme estratificacional. Aquest darrer pot produir-se per conquesta, com a l’Anglaterra medieval, on l’aristocràcia normanda parlà el francès durant diverses generacions, però hom pot trobar-lo també al si d’un mateix grup social, com en el cas d’algunes col·lectivitats històriques a l’Índia, on les dones parlaven una llengua i els homes una altra. En ambdós casos, però, cal assenyalar que no hi ha bilingüisme pur; aquest, si existeix, és un fenomen individual, no pas col·lectiu. De fet, el jueu de Praga era de llengua alemanya, i aprenia el txec a mesura que entrava en contacte amb la societat autòctona. Aquells catalans que parlen amb gran perfecció el castellà o el francès no són, doncs, bilingües. De fet, quan per aculturació, assimilisme, imperialisme, conquesta o altres fenòmens, una col·lectivitat és obligada a dominar una llengua que no és la seva, es produeix un fenomen de deterioració de la llengua original (cas del castellà dels porto-riquenys a Nova York) o el d’aparició d’altres de noves. Els estudis de sociologia del llenguatge i de sociolingüística confirmen que la immensa majoria dels poliglots pertanyen bàsicament a una sola comunitat de llengua.