Sol tenir un caràcter personal o familiar. Antigament la botiga, com a unitat mercantil parada o oberta al públic, es contraposava al magatzem del mercader a l’engròs. En sentit estricte, era botiga l’establiment dedicat a la venda de teixits de llana, de seda, teles (botiguer), però en un sentit més ampli també el dedicat a la venda de drogues, cera, etc, i, especialment, de comestibles i merceria. Com encara actualment, les botigues podien constituir negocis de volum molt diferent, des d’aquelles formades per una simple taula o taulell, fins a les que utilitzaven normalment les lletres de canvi i altres instruments de crèdit. Als Països Catalans, des de l’edat mitjana, foren conegudes les botigues establertes pel sistema de comanda, per al comerç exterior. La botiga constituïa una institució autònoma que podia sobreviure al titular; gairebé sempre era propietat d’una companyia formada entre el botiguer i un ciutadà o mercader, entre el botiguer i els seus familiars, entre diferents botiguers, etc. Es convertí en centre originari de noves fortunes per tal com els beneficis del comerç de teixits eren esmerçats en contractes de proveïments, en assegurances i, sobretot, en empreses industrials, de manera que s’esborrà de fet la diferència entre les grans botigues i el comerç a l’engròs. El paper de la botiga en el desenvolupament econòmic dels ss XVII i XVIII (almenys des del 1680) fou molt important. El 1778 hi havia al Principat unes 300 botigues. Al s XIX el creixement econòmic vinculat a les companyies i a les empreses industrials reduí les botigues a centres del petit comerç.
f
Economia