i cancelleria | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

cancelleria

substantiu femeníf
Història
història hist
Oficina dirigida per un canceller encarregada d’expedir o copiar documents reials o de dignataris nobles o eclesiàstics.

A l’Imperi Romà l’emperador Claudi (10 aC-54 dC) organitzà una cancelleria dirigida per lliberts, que al s IV esdevingué l’organisme fonamental del govern. Durant el s IX Carlemany organitzà la cancelleria imperial franca amb personal eclesiàstic segons el model de la cancelleria imperial romana. Felip II August de França (1180-1223) fou l’organitzador de la cancelleria francesa i inicià el còmput de registres de la corona. A Anglaterra fou la dinastia normanda (s XI) la que inicià l’organització de la cancelleria reial anglesa. A Castella la cancelleria reial era organitzada ja al s XII, i la de Navarra, un segle després. A la corona catalanoaragonesa era l’escrivania reial organitzada des del s XIII i composta pel canceller, el vicecanceller, un notari tinent los segells , dos secretaris, un arxiver, dotze escrivans de manament, vuit escrivans de registre, un escalfador de cera, un segellador, correus, algutzirs i altres càrrecs menors. El 1355 Pere III creà el nou càrrec de protonotari (el primer a ocupar-lo fou Mateu Adrià, el traductor de les Leges palatinae ), i poc temps després s’hi adjuntà l’ofici de lloctinent de protonotari. El nombre d’escrivans, tant de manament com de registre, varià segons les èpoques. El 1413 fou ordenat una mena d’escalafó i els escrivans mateixos s’organitzaren en un sindicat o companyia general mitjançant una concòrdia que regulava la justa distribució de treballs i de remuneracions. El vicecanceller era l’encarregat de vigilar el contingut jurídic dels documents; en cas d’absència del canceller o del vicecanceller, els regents de la cancelleria els substituïen. El protonotari s’ocupava de la forma externa de la documentació, del bon estil i de la bella retòrica de la redacció i de l’ordre a la cancelleria. El lloctinent de protonotari redactava un dietari, que ha esdevingut molt útil.

La cancelleria sota el Consell d'Aragó

Amb la creació del Consell d’Aragó per Ferran II de Catalunya-Aragó (1494) la cancelleria reial es vinculà a aquest organisme, que fou presidit també pel vicecanceller; el canceller restà vinculat a l’administració particular de cada un dels regnes, i el protonotari, que augmentà en influència, tingué el seu representant a Catalunya o secretari del lloctinent de Catalunya. Des de la fi del s XVI les funcions de la cancelleria catalanoaragonesa foren cada cop més absorbides pels diversos consells generals de la monarquia hispànica, i la presència dels catalans i del català en la vida cancelleresca desaparegué gradualment, fins que desaparegué del tot amb la supressió del Consell d’Aragó al començament del s XVIII.

Significació cultural de la cancelleria

La designació per als càrrecs de la cancelleria, sobretot des de les Ordinacions (1344) de Pere III, de professionals de la teologia, del dret o de l’art d’escriure (diversos poetes hi estigueren vinculats entre els s. XIV i XV) i la relació cada cop més habitual i àmplia amb d’altres corts europees, convertí la cancelleria en un focus cultural comparable a allò que havien estat els monestirs a l’alta edat mitjana, sobretot des que el 1373 fou organitzat un grup de copistes per a la transcripció de llibres. La cancelleria assimilà i difongué la poesia i l’art francès, introduït per la reina Violant de Bar, la curiositat humanista pel món grecollatí, importada d’Itàlia, o l’hel·lenisme de Juan Fernández de Heredia, procedent de la cort pontifícia d’Avinyó. Les cartes dels secretaris, alguns d’ells bibliòfils i corresponsals dels humanistes italians, deixen traslluir, sobretot en els temps d’Alfons IV, la creixent bibliofília dels reis. La difusió dels clàssics es produí a través de la cancelleria. Lorenzo Valla dedicà al secretari Arnau Fenolleda la versió llatina d’Isop, i la República de Plató traduïda per Pier Candido Decembrio entrà a la península Ibèrica gràcies a Berenguer Mercader, batlle general de València; Sal·lusti interessà diversos funcionaris; encara en temps de Joan II (1469), l’escrivà Bernat Andor el copià a precs del secretari Joan de Coloma, i el preceptor i secretari de Ferran II, Francesc Vidal d’Anoia, el traduí al castellà. La presència d’italians a les corts d’aquests dos reis — Luca Pollestra, els Geraldini, Lucio Marineo Siculo, Pietro M. d’Anghiera— mantingué un nucli d’humanistes catalans al voltant de Jaume i Jeroni Pau i del cardenal Margarit, en l’època de la impremta primerenca: la Gramàtica de Perotti, a iniciativa de gent de la cort, fou impresa a Barcelona el 1475. En temps de Carles I, el cercle format al voltant de Mercurino Gattinara i de Miquel Mai fou un centre erasmista que pogué influir en Ignasi de Loiola. Pel que fa a la llengua, la prosa de la cancelleria seguia els formularis medievals de retòrica epistolar ( ars dictandi) i imitava el cursus llatí; influí en la prosa culta, com ara la traducció de Pal·ladi al català per Ferrer Saiol, protonotari de la reina Elionor. A la fi del s. XI, la influència de l’humanisme féu abandonar progressivament aquests models per l’estil ciceronià (des de Bartomeu Sirvent i Pere Margall). L’adaptació al català d’aquest nou estil fou iniciada per Bernat Metge, secretari de Joan I i de Martí I, i continuà en un grau menor amb altres traductors de llatí, com Guillem Nicolau i Ferran Valentí, relacionats amb la cort. L’equilibri clàssic de la prosa de Bernat Metge o de Joanot Martorell, o fins l’oratòria d’Antoni Canals i de Felip de Malla, derivà a la fi del s. XV cap a la prosa forçadament llatinitzant. En general, la prosa de la cancelleria fou un factor important d’unitat de la llengua literària.

Col·laboració: 
FSC
Llegir més...