El més senzill és el captador pla, que consta d’una mena de capsa de poc gruix, tapada amb un vidre, a l’interior de la qual hi ha un serpentí per on circula el líquid transmissor de la calor (generalment aigua). La radiació incident, tant la directa com la reflectida per la cara interior del vidre (efecte d’hivernacle), escalfen els tubs i, per tant, el fluid que contínuament hi circula. Poden arribar a escalfar el líquid transmissor fins a temperatures de 120°C, són barats i tenen l’avantatge que, tot i ésser fixos, llur rendiment és força elevat encara que el Sol no sempre incideixi perpendicularment sobre la seva superfície.
Per a temperatures superiors cal acudir als captadors parabòlics i cilindroparabòlics, constituïts per unes superfícies recobertes de mirall que concentren els raigs solars sobre el punt o la línia on es troba el dispositiu per on circula el líquid transmissor. Perquè llur rendiment sigui acceptable han d’ésser proveïts d’un complicat sistema electromecànic que els orienti permanentment respecte a la posició del Sol. Mitjançant els captadors concentradors hom pot assolir temperatures de fins a 300°C a les centrals solars (central solar) i fins a 3.200°C als forns solars (forn solar).