Cartago, que fou originàriament una de les diverses factories comercials que els fenicis establiren a la Mediterrània central i occidental, esdevingué, excepcionalment, una colònia de poblament. D’ençà dels segles VII i VI aC els cartaginesos començaren a ésser un poble important, i estengueren llur radi d’acció i d’influència damunt altres centres urbans fundats prèviament pels fenicis a Sicília i Sardenya. L’any 654 aC, segons la tradició clàssica, ocuparen Eivissa, on establiren un important centre comercial i de poblament. Actuaren també damunt la costa del nord d’Àfrica, a l’oest de Cartago, i a la zona de l’estret de Gibraltar, basant-se sempre en els establiments fenicis anteriors; però és difícil sovint de distingir què és fenici i què és cartaginès en aquests territoris occidentals, que continuaren lligats, almenys comercialment, amb la Mediterrània oriental. Des del segle VI aC esdevingueren una potència comercial i militar considerable.
Aviat toparen amb la competència grega i intentaren d’apoderar-se de Sicília, que, llevat de l’extrem oest, dominava el món hel·lenístic (Magna Grècia). Aquest assaig d’expansió els dugué, durant els segles V i IV aC, a una llarga sèrie de guerres amb els grecs sicilians, capitanejats pels de Siracusa, que acabaren sense que aconseguissin els propòsits de conquerir l’illa. Les topades amb els grecs s’estengueren a altres punts de l’Occident, sobretot a l’àrea marítima de les zones de Sardenya i Còrsega (Alalia); en aquestes lluites foren a vegades aliats dels etruscs. Intentaren de compensar el fracàs a la Mediterrània central amb la conquesta de la part meridional de la península Ibèrica, durant el segle III aC, per tal d’aprofitar-se de les riqueses de metalls i de l’ajuda dels mercenaris indígenes. Aquests mercenaris, entre els quals cal comptar els balears (balear) i els ibers (iber), ja havien actuat abans dins l’exèrcit cartaginès (segles V i IV aC). La política expansiva cap a l’Occident fou dirigida per la família dels bàrquides (bàrquida): Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal.
Però, aleshores, la nova potència que s’havia creat a l’Occident, Roma, els barrà el pas. Les lluites entre cartaginesos i romans donaren lloc a les anomenades guerres púniques (primera, segona i tercera guerra Púnica). La primera (262-241 aC), acabà amb la consolidació del domini romà a Sicília; la segona (219-202 aC), malgrat la gran aventura d’Anníbal, que posà en perill la mateixa Roma, fou, a la fi, també un fracàs per als cartaginesos. La tercera liquidà l’estat cartaginès, amb la destrucció total de la ciutat de Cartago (146 aC). Malgrat tot, les influències cartagineses al nord d’Àfrica i d’altres colònies perduraren durant una bona part de l’Imperi Romà.
La feblesa de l’estat i del poble cartaginès deriva de la seva població escassa i dels territoris poc extensos que constituïren la seva base: el territori al voltant de la ciutat de Cartago, que inicialment no passava de 50 km2, a partir del segle VI aC tingué, pel cap alt, entre 30.000 i 50.000 km2. La seva força derivà de la potència econòmica, basada en el comerç marítim, sobretot amb els pobles indígenes del litoral mediterrani occidental. Aquest comerç es basava en l’intercanvi de productes naturals —metalls, bestiar, esclaus, fusta, etc.— proporcionats pels indígenes a canvi de productes manufacturats cartaginesos —joies i orfebreria, teixits, ceràmica, perfums, ampolletes de pasta de vidre, etc.—. Potser aquest sistema colonial explica que l’ús de la moneda fos tardà a Cartago, perquè la base comercial era el bescanvi, ja que no n’encunyaren regularment fins al segle IV aC (una de les seques fou a Eivissa, que tingué una notable expansió marítima, les monedes de la qual es troben sovint a tot el territori dels Països Catalans).
Bé que originàriament l’estat cartaginès fou monàrquic, aviat passà a ésser el domini d’una oligarquia constituïda per la noblesa i els grans comerciants i industrials. A través dels escriptors romans hom constata que Cartago (segles III-II aC) es regia per un sistema semblant al romà: una assemblea anàloga al senat romà de l’època republicana, amb dos sufets —equivalents als cònsols romans— electius. Durant el segle III aC sembla que s’hi manifestaren tendències monàrquiques de tradició hel·lenística, encarnades pels bàrquides, que no arribaren a consolidar-se, potser per la mort ràpida i tràgica de l’estat cartaginès. La feblesa demogràfica explica que una bona part dels camps fossin treballats per indígenes libis, i que la massa de l’exèrcit hagués de basar-se en el sistema dels mercenaris, principalment nord-africans i hispànics.
Els cartaginesos conservaren sempre les tradicions de llur país d’origen, Fenícia, i, més concretament, de la ciutat de Tir, d’on procedien. La llengua fou sempre la fenícia, com l’escriptura. I la religió també, amb variants de detall, com la deessa Tanit (desconeguda a Fenícia i que sembla una variant d’Astarte), la qual, ensems amb Baal-hammon, fou la divinitat principal. Un dels ritus característics que hom els dedicava era el sacrifici dels infants primogènits, nounats o durant els primers mesos de vida, de les famílies principals. Aquesta pràctica, de velles arrels orientals, que horroritzava els romans, ha estat comprovada per l’arqueologia, amb la descoberta dels santuaris o tōphets de Cartago (segle antuari dit de Salambó, Susa, i altres de Sicília i Sardenya). Com tants altres pobles d’arrel semítica, els cartaginesos no es distingiren per llurs qualitats artístiques.
L’enfonsada ràpida de l’estat cartaginès i el fet que la majoria de les ciutats, molt ben emplaçades, hagin perviscut fins avui, no permet de conèixer gaire cosa de l’arquitectura, que, si de cas, des del segle IV aC, sembla molt hel·lenitzada. L’escultura es caracteritza sobretot per les escultures de terra cuita, amb finalitat religiosa, trobades a les tombes i als santuaris, com les del puig des Molins o de la cova des Cuieram d’Eivissa. Per contra, les activitats artesanes, pensades de cara a l’intercanvi amb els mercats exteriors, foren molt importants: vidre, orfebreria, etc. Tota la literatura cartaginesa s’ha perdut. Les inscripcions sobre pedra, amb finalitat religiosa, són monòtones i poc explícites. Resta alguna escassa referència a través de les fonts romanes o gregues, com el periple d’Hannó, relació d’un viatge d’exploració i colonització a la costa atlàntica africana, o el tractat d’agricultura de Magó, aprofitat pels llatins. La perduració de la llengua i de les influències culturals cartagineses després de la caiguda de Cartago el 146 aC és el que hom anomena generalment època neopúnica.