Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert. Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió (com en el llatí, i com en els pronoms catalans) o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions (com en el xinès, i com en els substantius catalans). És va, de tota manera, l’intent de classificar els casos segons les formes externes de la declinació, comprenent sota aquest terme tant les variacions flexionals d’un mot com l’ús de les preposicions, car tota llengua fa els més imprevisibles sincretismes i barreges formals. Així, és obvi que l’acusatiu llatí té a edo panem (“menjo pa”), on hom troba la funció canònica d’objecte directe, un valor molt distint del que té a eo Romam (“vaig a Roma”).
El català, també, confon el valor comitatiu de la preposició amb (treballo amb en Pere) amb el seu valor instrumental (treballo amb una màquina d’escriure). I fins en els pronoms catalans, on les distincions casuals troben expressió flexional, hom veu que la funció d’objecte indirecte és manifestada per dues formes distintes del datiu (a en Pere, m'hi han presentat / a en Pere, li he donat un llibre), i que, d’altra banda, el datiu pot representar una funció essencialment distinta, com a en Pere, me li he quedat el llibre, equivalent a m'he quedat el llibre d’en Pere, o sigui un valor que sembla bàsicament de genitiu. Una teoria que prové dels gramàtics grecs, i que encara troba sostenidors, és que la funció primària dels casos és “concreta” o “local”, i per això en els paradigmes de la declinació es donava l’ordre de nominatiu, o cas del subjecte de la frase, genitiu, o “lloc d’on venim” (corresponent a l'ablatiu llatí), datiu, o “lloc on som” (corresponent al locatiu de l’indoeuropeu, i encara del rus actual), i acusatiu, o “lloc on anem”.
Aquestes divergències entre llengües molt parentes mostren que la teoria és escassament sòlida, i només és possible d’aplicar-la, amb limitacions, a una llengua com el finès, on abunden els casos realment locals (al·latiu, essiu, inessiu). Si, contràriament, hom pensa que la funció primària dels casos és “abstracta”, o sigui reflectora de funcions sintàctiques sense gaire referència als valors semàntics dels termes nominals (cosa que és suportada per l’observació immediata que en les llengües indoeuropees el nominatiu val per l’"agent” d’una frase activa i pel “pacient” d’una de passiva), la majoria de les llengües es classifiquen en dos grans grups: les llengües on l’oposició bàsica és la de nominatiu/acusatiu, o sigui de subjecte i objecte, i les llengües, que van des de l’esquimal fins al basc, on l’oposició bàsica és la de l'ergatiu, “agent” d’un verb intransitiu i “pacient” d’un de transitiu, enfront de tots els altres casos. En definitiva, doncs, sembla que cal concloure que les distincions casuals són fenòmens de gramàtica de superfície, i que en la gramàtica de profunditat cal plantejar d’una manera molt distinta la qüestió de les relacions entre els valors semàntics d’un terme nominal i la seva expressió formal.
Origen del concepte de cas gramatical
El mot cas arribà a través dels gramàtics antics, els quals interpretaren el nominatiu com la forma de la simple designació dels éssers (cas recte) del qual naixien o queien la resta dels casos, dits, oblics. En les llengües que només reconeixen dues funcions del substantiu (subjecte i objecte), hom parla de cas subjecte i cas règim, dits també cas actiu i cas passiu, respectivament.